Obertura

DE BAT A BAT

Tot té un origen

                         diuen
i quin és
             els dic
l’origen de l’origen?

Els camins d’un gran mandala?
Les patates al caliu?
Els cossos que entrecuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant-se?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?

Tot té un origen
                         han dit
i quin és
             he dit
l’origen de l’origen?

O és dins d’un triangle on s’hi inclou, el pensament?
O són fregides amb el suc de les olives, les patates?
O són les cuixes, les que entre elles fan els cossos?
O és el glaç que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’obre de bat a bat?
O era un raig o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se aquell mot dit, fent-se matèria?

Tot té un origen
                         van dir
i quin és
             vaig dir
l’origen de l’origen?

Va ser una o. Una bombolla.
Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge!
Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert.
Una bombolla, oberta. El sol, obert.

Tot té un origen
                         diran
i quin és
             diré
l’origen de l’origen?

L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se, un mateix. 

Blanca Llum Vidal

50 km a la rodona

Un Tu es passeja 50 km a la rodona:

el sents

el vius

et penetra

et destrossa

et cus

et mira

et veu

i se t'emporta.

O no:

et sent

et viu

es penetra

es destrossa

es cus

es mira

es veu,

et mira

et veu

i se t'empora.

O potser tampoc.

Coses que fa el meu trípode.

He fet les paus amb el meu trípode! I ho dic així, eufòrica i alegre, JO que ara som tota obertura i que visc, des de fa uns dies, en un èxtasi anímic que m'embriaga els sentits i em fa perdre la consciència, el temps i l'ordre.

Demà serà un altre dia i tornaré a capbussar-me per deixar ofegades a la piscina l'ansietat, l'angoixa i la por que aquests dies, més que no d'altres, m'omplen el cap i no em deixen pensar ni què tenia a veure Ciceró amb el platonisme ni què faré si demà plou i no puc posar, una altra vegada, la rentadora.
Foravila m'ha descobert el tronc que tenia ullat de l'any passat i ja n'he fet estelles per alimentar la xemeneia que malda per encendre's encara que no hagi arribat el fred i dormi sense flassada.
I al paladar, ressonen el gust de les hamburgueses d'olives, pistatxos i masdam que m'han fet tenir entretengut el matí i la gana.

L'equilibri em diu que ara no té pressa i jo sé que pot esperar. I si ballam?

 

Sabrem refer camins?

A vegades, la poesia, és un TU o un JO que esgarrifa. Ens trobam els poemes per atzar o els atreiem?

CEL NEGRE

L'esvoliac fa nit a la lluerna. 
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.

La lluna nova, saps?, diu que et recordi 
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

Maria-Merce Marçal