Dimarts

Quina sort que pots seguir fent odes a dimarts! Et despertes amb Parmènides i divagues en el buit mentre una entrevista a Quim Monzó et fa tornar al món de les aparences, dels sentits, i oblides que fa poc temps t'estaves convertint en un àtom. Fa una hora que intentes curar la ressaca d'aquestes hores que amb la panxa buida has omplert de cervesa i vi, i que unes pilotes amb patata fregida, com si fos de la padrina, ara malden per fer la digestió al teu estòmac i per passar a ser part de tu. Has quedat amb en Plató i fas tard, ho saps, però no dubtes que quan t'hi presentis li ho contaràs tot i li explicaràs la bellesa tal com és, sense cap més necessitat que la de tenir consciència de les coses, sense tenebres i sense pretensions idealistes, que no cal, que toques de peus a terra i la realitat, ja ho veus, és aquest horabaixa, farcit d'il·lusions i fantasies encara que costi i no. El temps passa, la tristesa de vegades se'n va.

Tant de bo fos jo qui pogués dir-ho

No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
 

V.A. Estellés

 

Des de l'esperança

Perquè només t'assenyalen els altres ets capaç de veure't per dins. Faràs teatre que això no va amb tu però al buit que encara no has omplit hi naixerà la ràbia i la desesperança. Només perquè els altres t'assenyalen arribes a saber què vols i quedes en evidència davant la falta de maduresa que l'adolescent que t'habita ha fet gala de tu durant tants anys. I perquè t'assenyalen els altres, i no pots més, i perquè la vida no s'espera, i perquè si no passa s'estanca i perquè ara tens l'aigua al coll, només per això, tries. Farta de tanta por i de tanta mesquinesa, d'hipocrasia amb tu mateixa, t'acceptes i acceptes la vida tal com ve, com ha vingut. I sense adonar-te'n el pèndol es posa en marxa i esperes que tot, des de l'esperança, s'esdevingui i esdevingui moviment i et prepares, amb una closa felicitat, per l'arribada del nou canvi.

Maleïda la pluja

Maleesc aquesta pluja que m'obliga a enyorar-te.

No parlaré de mi però en prendré exemple

Descalça

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves. 

 

Irene Climent.