dimarts, 26 de maig del 2009

Res important


Tenc unes ganes d'escriure que em desfaig. Tenc tantes ganes de dir, i tantes coses per contar, que no sé per on començar.

Necessit escriure que fa dies que sent com ja ha arribat l'estiu, que he posat les cortines blanques penjant al balcó, i que als vespres, deix les portes obertes. Ombres d'espelmes i olors d'ensems, música de jazz i el renou de la paella en fregir el peixet mentre no-fum cap cigarreta, confonen casa meva amb aquest carrer que gairebé ja no em pertany.

L'hivern s'ha acomiadat de mi sense avisar i m'ha deixat sola. Però no l'oblit ni l'odii per això -seria com culpar les roses de tornar musties; me'n resta, inexplicablement, l'olor, i això és el que compta. La primavera s'ha instal·lat a casa i no em deixa pensar en les coses diàries que encara he de fer, però m'hi vaig acostumant i ja li he agafat certa estima.

Començ a deixar passar les hores lentament, em prenc el temps que calgui per triar de què vull el gelat o quin llibre llegiré avui. No és estiu, però fa temps que visc en una altra estació de l'any i en una altra galàxia.

Seguesc treballant, complint amb els meus horaris, fent el dinar, el llit, estenent la roba, res important... O potser sí, potser hi ha una cosa especial. Com diu J.M.O.: t'estim com una boja i m'aguant.


diumenge, 17 de maig del 2009

Ana, o caracol i jo.



Et dedic, com tu em vas dedicar, totes les cançons d'amor que em cantaves. Ara tanca els ulls, fes-te caragolet i torna a passejar-te pel meu cos.
T'enyor, quan tornes?

dissabte, 16 de maig del 2009

Metamorfosi

He arrelat en aquesta illa i em sé aigua de la mar.
M'habita un aleteig constant de nervis al ventre, úter i melic marí. Sota l'aigua i sense escates, no puc pensar. A terra, el vent m'empeny i no puc fer més que adoptar la posició de biaix que tenen els arbres que resisteixen la tramuntana. Em recorr una sang estranya i l'expuls a poc a poc. Sent com si dins mi les aigües d'un torrent s'ho emportassin tot i esborrassin les vocals i consonants que em diuen. Perd la paraula. Em desfaig lentament i escolt els sorolls de la tempesta que guaita darrere aquest turó. Sent la fúria de les rumbades i ensum els esquitxos d'aigua salada que em mullen tota.
Necessitam morir per poder entendre
que és fugaç la rialla [...]
Però les arrels s'enfonsen tant que han traspassat l'illa i he begut del fons marí i he tastat la posidònia. Es fa fosc i resta només una P a la superfície.
M'hi aferr i surt a respirar.
Es fa el silenci. Torna la calma. El JO celebra la nova victòria.
Només algunes algues resten entre els dits dels peus i em recorden que m'estim massa aquesta terra i la mar, i que les muntanyes em fan vertigen. Però P em diu que en una vall hi té un solc preparat per a mi. M'ofereix una metamorfosi conjunta, un nou repte per a tots dos i la por apareix amenaçadora. Però jo, més forta i victoriosa per la batalla guanyada i amb una sang nova, venç la por i accept el repte: li dic que sí.

dimecres, 13 de maig del 2009

El que no necessit

No necessit de tu que em diguis que m'estimes i que ho faràs sempre, ni vull que em diguis que demà em telefonaràs, que em reserves diumenge horabaixa, i que si ara estiguessis amb mi m'abraçaries amb totes les teves forces.
El que vull i necessit és que m'estimis, que em telefonis ara i que em diguis que véns a abraçar-me tota la nit.

dilluns, 11 de maig del 2009

Llunes plenes


La sang s'altera per moments. El cor se'm vol eixir i el sent bategar a ritme de taquicàrdia. Sonen dins mi músiques selenites i som capaç d'enamorar-me cada minut, hora o segon de la mateixa persona o de moltes diferents al mateix temps.

Tu segueixes apareixent i desapareixent com a per art de màgia i alimentant el meu desig. Les dosis de tu em creen al·lucinacions, adicció i dependència i em neguiteja no saber mai la quantitat de què en puc disposar, ni com administrar-me-les en píndoles de records fins que tornis a aparèixer.
Esper que sigui la primavera perquè ara mateix vull tantes coses que em mor de ganes de fer-te l'amor més que mai i ara, sense llums ni espelmes, en aquesta habitació i també sota la lluna.

dissabte, 9 de maig del 2009

Tot i que no és tan rutinari...



Això. Un altre plaer quotidià, per bé que no tan diari com hauria de ser, és la roba néta. Estendre-la curosament és com pintar amb tèmperes i fer dibuixos sobre paper blanc. Si més no a F. Em sent com una nina petita i la síndrome Peter Pan s'apodera de mi mentre record l'esforç que havia de fer quan ma mare em manava que em cuidés de la rentadora.
Avui, en canvi, el sol i aquest poquet de ventet, em faciliten la feina, i aquest silenci amarat de l'olor de la roba néta i brisa marina, fan que, fins i tot fer dissabte, sigui un plaer.

dimecres, 6 de maig del 2009

Alegria

Sí, som feliç en la meva quotidianitat, però encara hi he d'afegir l'alegria que em provoca regar les plantes i flors del jardí quan el sol tot just despunta, la il·lusó que em fa perdre'm per la xarxa mentre gaudesc del berenar del matí, la màgia que sent quan em passeig per F. i vaig a comprar el pa al forn i trob na J. i parlam del mal temps a la mar, que si ara és temps d'oblades..., i en passar pel bar, dir a n'M. que "Quin Barça, tu!" i tornar a casa amb la senalla plena de verdura fresca, ous casolans, julivert de franc i una sensació de benestar més que agradable.
Tapar-me nua sota els llençols encara de franel·la, contemplar els primers estels darrere les cortines despassades, baixar les escales descalça, obrir les persianes, beure'm un suc amb gust de melicotó, dutxar-me de bon matí sense haver d'encendre el llum, veure'm la pell colrada, posar-me màniga curta, canviar per fi de jaqueta...
A la nit, un bany relaxant quasi a les fosques i un massatge amb olis aromàtics em recorden que no visc sola i imagin com deu ser el paradís si gairebé això és la glòria.

dimarts, 5 de maig del 2009

Rutines

Així i tot, seguesc la meva rutina. M'aixec puntualment a les set i mitja, em faig el cafè amb llet. Encenc l'ordinador. Esper trobar alguna cosa de tu i automàticament remir el mòbil per si apareix un bon dia, principesca!
Llegesc alguna cosa de literatura. Ara mateix n'Albert Sánchez Piñol m'alegra els matins i Joana E, migdies i moments ociosos. Em refugii en un món fictici per defugir d'aquest, massa real, sovint.
Mentrestant, m'interromp la lectura la curiositat de cercar qualque senyal de vida a l'altra banda de qualsevol de les pantalles de casa. Decebuda i inquieta encara no hi ets.
Quan arribes -per fi!- en poques paraules aconsegueixes que m'oblidi del cafè del migdia i em veig obligada a fumar per apagar l'excitació que allò que dius em provoca.
Més relaxada, pens que la meva quotidianitat és pensar-te i lluitar per no oblidar totes les obligacions de què em distreus dia a dia.

divendres, 1 de maig del 2009

"Elogi de l'amor" de Miguel Esteves Cardoso


Miguel Esteves Cardoso - Expresso

Quero fazer o elogio do amor puro.
Parece-me que já ninguém se apaixona de verdade.
Já ninguém quer viver um amor impossível.
Já ninguém aceita amar sem uma razão.
Hoje as pessoas apaixonam-se por uma questão de prática.
Porque dá jeito.
Porque são colegas e estão ali mesmo ao lado.
Porque se dão bem e não se chateiam muito.
Porque faz sentido.
Porque é mais barato...
O amor transformou-se numa variante psico-socio-bio-ecologica de camaradagem.
A paixão, que devia ser desmedida, é na medida do possível.
O amor tornou-se uma questão prática.
O resultado é que as pessoas, em vez de se apaixonarem de verdade, ficam 'praticamente' apaixonadas.
Eu quero fazer o elogio do amor puro, do amor cego, do amor estúpido, do amor doente, do único amor verdadeiro que há.
Estou farto de conversas, farto de compreensões, farto de conveniências de serviço.
Já ninguém se apaixona?
Já ninguém aceita a paixão pura, a saudade sem fim, a tristeza, o desequilíbrio, o medo, o custo, o amor, a doença que é como um cancro a comer-nos o coração e que nos canta no peito ao mesmo tempo?
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor não é para ser uma ajudinha.
Não para ser o alívio, o repouso, o intervalo, a pancadinha nas costas, a pausa que refresca, o pronto-socorro da tortuosa estrada da vida...
Para onde quer que se olhe, já não se vê romance, gritaria, maluquice, facada, abraços, flores.
O amor fechou a loja.
Foi trespassada ao pessoal da pantufa e da serenidade.
Amor é amor, é essa beleza, é esse perigo.
O nosso amor não é para nos compreender, não é para nos ajudar, não é para nos fazer felizes. Tanto pode como não pode.
Tanto faz.
È uma questão de azar.
O nosso amor não é para nos amar, é para nos levar de repente ao céu, a tempo ainda de apanhar um bocadinho de inferno aberto.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor puro não é um meio, não é um fim, não é um principio, não é um destino.
O amor não se percebe.
Não dá para perceber.
O amor é um estado de quem o sente.
O amor é a nossa alma, é a nossa alma a desatar.
A desatar a correr atrás do que não sabe, não apanha, não larga, não compreende.
O amor é uma verdade.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor é mais bonito que a vida.
A vida que se lixe.
Num momento, num olhar, o coração apanha-se para sempre.
Ama-se alguém.
Por muito longe, por muito difícil, por muito desesperadamente q seja...
O coração guarda o que se nos escapa das mãos.
E durante o dia e durante a vida, quando não esta lá quem se ama, não é ela que nos acompanha - é o nosso amor, o amor que se lhe tem.
Não é para perceber, é sinal de amor puro não se perceber, amar é não se ter, querer e guardar a esperança, doer sem ficar magoado, viver sozinho, triste, mas mais acompanhado do q quem vive feliz.
Não se pode ceder.
Não se pode resistir.
Não se pode fugir.
A vida é uma coisa, o amor é outra.
A vida dura a vida inteira, mas só o amor puro pode fazer valê-la.


Eu e tu http://escuridaozinhas.blogspot.com/ : -Posto isto...nada mais tenho a acrescentar.
Baraula: -Eu, tampouco.