"Em sento dir, sempre n'hi haurà una altra que en recollirà els fruits. La barca de vela és com un alè que llepa les aigües que mai no s'aturen. Moviment és insatisfacció. El teu cap torna a sorgir dins els cercles d'escuma. No hi has desaparegut.
El sol em besa l'espinada. S'hi endinsa. Els meus porus, agraïts, el xuclen. M'agradaria d'enclotar-me a l'arena. Sentir-me besada per l'aire -ventet de garbí-, per la llum, per l'aigua. Els elements em perdonen el cos degradat. Cos de dona que ja no recordo quan va començar a envellir. Els elements ni m'admiren ni em jutgen. M'hi deixen estar. Jo no sóc com la Norma, no. No busco l'amor dels altres. Jo només demano als elements que em deixin formar part de les paraules i els pensaments. Roca i sorra. Llum i aigua. A prop de les onades, dins la remor del vent, tot sentint el bramul del mar enfurit o bé la calma de l'aigua blava, tocant l'escalfor amb les mans, petita illa verda i grisa, tant se val. L'illa és la meva amiga.
Voldria saber quan vaig començar a transformar-me en un fantasma."
Montserrant Roig, L'hora violeta (1981)