dijous, 29 d’abril del 2010

silenci

Concloc que si tornam sords de grans, no és perquè sí. Alguna cosa d'inconscient ens dicta que millor tornar sords i poder dormir que sentir qualsevol renou i imaginar-nos les passes de la Mort al llarg passadís mentre en el silenci de la nit feim esforços per reconèixer la seva maleïda no presència. Tornam sords per no tornar-nos bojos i no posar-nos a córrer i no deixar que ens atrapi i fugir de l'inevitable.
Ja sé que no ho he de fer, ja sé que no l'hem convidada, però tanmateix jo vigil aquesta porta decida a aturar-la i dir-li que no, que no vengui encara, que no és el moment, que ens queda molt i que a més, avui no duc el meu millor pijama.
Fa molts dies que vàrem sortir d'Hac i uns 40 que vàrem estar aïllats. Fa massa setmanes que tenc massa coses a reflexionar, massa preguntes i no flueixen i s'estanquen i es podreixen. Fa massa temps que volia escriure i em sap molt de greu ara no tenir res més a dir.

3 comentaris:

  1. Dons sí que has dit. Una reflexió molt sincera i profunda...

    ResponElimina
  2. Aquest silenci parla molt bé...és possible que sordegem per no sentir el toc toc a la porta de la dona de la dalla...se't trobava a faltar...Sí sí que tens coses a dir, segur!
    Reflexionar està bé...rereflexionar no tant...Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Ànim guapa!!! L'esperança és un fort crit que, fins i tot, els sords poden sentir.

    ResponElimina