dimarts, 13 de setembre del 2011


Carrer d'aquí, d'enlloc o d'onsevulla d'una no gens trista però petita pàtria que la visc completa. M'aixec de matinet i vaig fent amb una alegria que em ve del fons dels segles -parafrasejant Pla- però sempre convivint amb el buit. El buit del pare. Aquella petita escletxa de felicitat que indica que mai podrà ser sencera. Una buidor que m'acompanya sempre tot i les rialles i aquest estar molt bé que celebr aquí i ara, avui. Demà no ho sé. Em repetesc però és, és així i elemental. El pare, tan pare que hi és sense ser-hi, el forat a la panxa i l'enyorança que s'omple de tot i de res i que mai és suficient però que, tanmateix, basta.

Escric perquè tenc escriguera. Si no, no ho faria. I em plau de fer bugada, espolsar les persianes i saludar les veïnades:
-Com va, Margalida?
-De diumenge per aquí. 
-Jo ja ho veus i amb aquest sol!



I la moixa que em fuig i s'entra en una casa, oberta de bat a bat, i un vellet, assegut a la camilla em mira i riu i em diu que passi, que passi, que encalci la moixa, mentre sent crits des de fora perquè la que feia la xerradeta a la cantonada no sap qui som ni què, i jo, que crida que crida la moixeta que tresca i tresca i descobreix noves olors d'una cuina amb el foc en marxa i lent i un xuf-xuf d'escudella que de segur se'n lleparan els dits. Resulta que som família, de lluny, i que si vols res, ja ho saps, jo visc aquí i jo allà, en aquella casa de les persianes verdes, com totes les del meu carrer, però que, per uns dies, seran les més netes i polides de tota la barriada fins que la pols torni i s'acumuli al seu lloc de sempre, on viu, i rebleixi els buits de la fusta corcada i la pintura gastada pel pas del temps que no perdona. Com diuen els Manel, que vinguin els anys! Aquí, en aquest carrer, avui em té la calma.

9 comentaris:

  1. LA FOTO, EL TEXT...GENIAL ÉS POC, M'ENCANTA!!!
    "Vindran els anys i, amb els anys, la calma que et pintarà als ulls una mirada suau. Et faran fer un pas i, després, un altre, seràs tota una experta a tirar endavant".
    (Anònima amb X) ;)

    ResponElimina
  2. Gràcies, gràcies... ehem... No deu ser per tant! El que has transcrit dels Manel, va per tu també, dona valenta! Ets un sol!

    ResponElimina
  3. m'ha agradat el que contes i com ho contes!

    ResponElimina
  4. Aquesta vegada si que has post un ou de dos vermells.
    'I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual'
    J.

    ResponElimina
  5. M'encanta! El text, la cançó, com ho dius... trist però esperançador. Ho has clavat, bonica :)

    ResponElimina
  6. Vaja! Gràcies Elfreelang, acaudorella i maria pels ànims. Seguirem escrivint amb el coret quan no ens ofegui... Salut a tothom!

    ResponElimina
  7. M'agrada el que implica i el que s'intueix. Fas netes persianes que em són llunyanes, et pega de ple un sol que per aquí vol ser esquiu sense aconseguir-ho de tot... I me'n duc tant de ses Illes, que no em faltarà res aquest hivern. Ni tan sols tomàtigues seques. Véns a fer una volta?

    ResponElimina
  8. Quan acabi de fer dissabte, qualsevol divendres, m'hauré de plantejar seriosament fer-te una visita!!! Una besada!

    ResponElimina
  9. Bàrbara! No coneixia el teu blog. M'ha encantat... Escrius molt bé. Tots els posts em fan espirejar els ulls. Sintonia i autenticitat. Veritat literària. I una besada.

    ResponElimina