Si un dia...

Si un dia plou la tristesa, i un matí com aquest venteja la indecisió, i no sé d'on bufa,

jo, que som d'aquí de tota la vida, empeltada de terres de més enllà,

però amb les arrels ben profundes arran de mar i 12 kilòmetres endins,

jo, dic, decidesc que avui sí, que avui t'enyoraré, i demà ja ho veurem,

perquè ahir no gens,

i ara, ara no tant, però fa unes hores molt.

Jo, que un dia com aquest som com a poca cosa,
i com una tortugueta vaig fent a poc a poc la meva via,
avui no sé la meitat de les coses que normalment tenc clares,
i tot se'm presenta com a grans dilemes a resoldre,
i que no vull,
que no puc resoldre enmig de tanta boira,
que ahir era lluna plena i com si no.


Jo, que em passeig feliç per la corda fluixa,
observ la gent i crec que visc en un dels pobles que més xerra de la gent.
I jo som la gent, i em deman què diran de mi.
I pens que tenc sort de viure de manera intermitent en aquesta F.,
que sortir fora -hi ha un dins?- et fa veure les coses des d'una altra perspectiva.
I aquí, la gent, sempre ho té molt clar,
i jo no vull enfadar-m'hi, però,

i faig sovint d'advocada del dimoni...
i no sé si m'acab de trobar bé en aquest paper.

Jo, que fa dos dies que tenc internet i deix de sentir-me aïllada,
aprofit per contrastar les notícies, quotidianitats i complicitats,
i veure si m'has dit res;
llegir si m'enyores o encara m'estimes;
i amb una certa alegria -i una mica de tristesa- veig que no,
i dissimul, com si així les coses fossin més fàcils,
que demà seré una dona més forta i que tornaré al bar sola

i que llegiré el diari sense tu

però pensant-hi i volent que venguis a beure't el cafè amb llet que t'he demanat

i que fa dos dies que em bec per tu quan es refreda.