Som dilluns però podria ser dissabte

T'encanta que plogui. Mig matí i ja ho tens quasi tot enllestit, avui, i el dia es fa llarg i te n'alegres, de poder contemplar rere els vidres, i la persiana mig closa, aquesta brusca que cau tan bé i que no cansa. 

Com t'agrada la tardor, sobretot aquesta que val per totes les tardors, que no s'acaba, que no fa mal ni s'encarnissa amb aquest cos a qui tant li agrada el fred però que, al cap i a la fi, com qualsevol altre, el pateix i se'n ressent i... Aquí el fred, ja se sap, se't fica als ossos i cala, cala profundament i s'enganxa al moll de l'os, al fons de l'ànima...

Has resistit novembre i desembre es presenta dòcil i manyac. Temps hi ha de preparar la casa, les flassades al llit, la roba d'hivern... Tot ben senzill i ben alegre i anar fent, estrenant mes i gorreta de llana i estrenant la pluja, que segueix caient fina, sense ritme i a contratemps, però lenta i amorosa. 

Avui, només la pluja, demà potser també.

"Som mare i em sent més feliç que mai"

 En realitat el vers versa "Sóc pare i em sent més fill que mai" però què hi farem, has nascut dona i ara... Ara ets tan feliç! Sí, sí, d'acord, ahir no vares poder anar al concert del Botifarra, però escolta, que en 7 mesos i mig només ahir durant 10 minuts et fes ràbia haver de quedar sola a casa amb el menut.... I en un segon, entre mamella i baves -les teves, no les de n'M., perquè Déu n'hi do quin gust és donar el pit!- decideixes fer-te una pizza, posar-te una peli i que avui covaràs el petit encara més que de costum! I és que són tan bons els braços, tan bona l'olor de mare i es dorm tan bé acompanyat! I apa, a gaudir d'una nit sola amb un altre home al llit que no és el teu, però això sí, sense remordiments i amb el consentiment del marit!

I ara admet-ho: no ets d'aquelles mares que ho tenen tot previst, preparat i controlat. Quan necessites un mocador, mai en tens cap a mà, ni tovalloletes espargides arreu. No. El que tens tu són llibres perquè no se sap mai en quines condicions ni quan n'M es posarà a mamar i depèn del lloc van bé uns llibres o d'altres. En Blai Bonet t'espera al llit, na Yolanda González al balancí, en Claudio Naranjo a la tauleta de la sala, l'ordinador al sofà, sempre a mà. Cap llibre acabat i tots a mitges. I a més, Rosa Jové, Laura Gutman, Empar Moliner però també Francesc Garriga van canviant de lloc i de pàgines segons et convé. Na Marta Rojals, en un mes, quan n'M en tenia 3, em va fer anar de l'estiu a la primavera com si res i bé, ara mateix voldria tornar-hi amb L'altra.

No t'avergonyeix dir que segueixes llegint tant com pots perquè al terra, ben a l'altura del petit de la casa, i tombats de qualsevol manera, no sou bàrbars sinó que sou lectors àvids i t'adones que n'hi ha que t'observen i que amb els seus contes ja volen passar pàgina i t'imiten. I sí, ho trobes meravellós.

I que sí, que això que amb els nens petits no es pot llegir i que una no torna a ser ella mateixa ni té temps de fer res perquè et canvien molt la vida... doncs no ho saps, perquè per ara tot ha canviat, sí, però potser no tant, i si ha canviat, tanmateix, ha estat a per bé: l'amor s'ha multiplicat i a casa hi ha una alegria que encara dura -i dius encara perquè sembla de vegades que aquelles hormones del subidón del part i d'uns dies després, encara t'ho facin veure tot color de rosa -o cel, o taronja o millor encara, color vermell de maduixa. De vegades creus que ho has fet tota la vida -això de ser mare- i penses que com pot ser que uns anys abans pensassis que tu mai ho series, que això no anava amb tu, potser no anava ni amb vosaltres.

I que sí, que no tens feina de moment i que tant de bo enguany et truquin passat el gener o més tard encara... Allargar la maternitat serà un goig i per una vegada ho faràs a la manera tradicional: elles a casa i ells a treballar fora i que portin els diners. Tampoc no te n'estàs de queixar-te -si convé- d'haver de fer de mestressa de casa, que això ho heu de seguir fent a mitges i que quina sort que has tengut que ell ho ha entès, i que tu pots estar per la criatura perquè hi ha algú que et recolza a tu i et mima. Collons, que pinta de bé tot plegat, no?

Malgrat una petita ombra familiar, però, estàs decidida a seguir gaudint d'aquest estat, de seguir practicant l'equilibri i de seguir donant-te tota a la vida, sobretot a la vida que tu has donat, i a la vida que a tu te'n dona, de vida. I que no s'aturi la festa que això tot just ha començat. Aquesta sí que és una llarga i bona aventura i aquesta vegada la vares encertar!

Un 8 de març especial

TRIAR
                           A l'Heura
Tu no vas triar pas
d'encertar-me amb el dard
de la teva escomesa
contra el buit. Ni de ser
sovint aquest gran gep
incrustat en la carn
que em blega, insidiós,
amb la seva ombra sempre
present, com si de cop
s'haguessin trasbalsat
tots els confins i ja
no sabés on començo
ni on acabo. Tu
no vas triar, tampoc
d'ésser aquesta glopada
de sol esbatanat
que em sobta, a plena boca
sovint, aquest foc nou
que em parla al fons dels ulls
quan et fan de mirall
i a través teu eixamplo
l'atzur, cavo jardins
ençà i enllà del mur
que ens divideix i ens fita.
Tu no vas triar pas
d'afegir-te a aquest circ
on les rialles sagnen
i on vells funambulistes
percacem vells estaels
inabastables. Tu
no vas triar ni la barca
ni la vela ni el rem
ni lluna ni sorral.

Però jo sí: jo vaig
gosar poder triar.
I el bleix contradictori
d'aquest camí que fem
de costat fins que tu
triïs, sense retop,
no és l'estigma fosc
o lluminós d'un fat
inapel·lable, extern:
el ganivet, la joia
-de doble tall- suspesos
sobre el meu cap sóc jo
qui els he triat. Mai no
podré fer-ne una culpa
esmolada en secret
per disparar-la contra
l'absurd o contra tu
-fosos en una sola
moneda sense cares-.
Tu, que et vares fer carn
dins meu sobtadament
com l'hoste que ha vingut
sense avisar i invoca
lligams atàvics, velles
lleis, pactes segellats
sang contra sang. Llavors,
tapant-me les orelles
per no sentir-te, vaig
triar. Sola, d'arrel,
vaig deixar que pugés
la saba, lentament,
a mesura que obria
les portes i s'inflaven
tot de veles: la mar
que envaïa la casa.
Sola vaig dir-te: creix.
I, pas a pas, sabent
que ens duien els meus peus,
vaig gosar créixer amb tu.

Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida

Des de Felanitx de cor (Mallorca) i d'Agres estant (País Valencià),

Una necessitat de mort i una urgència de viure

El tractor s'enfilava escales amunt cap al replà de l'església i a mitjan matí ens despertaven les proves de so d'aquella música impactant que ressona cada divendres sant a vespre a la vila i que jo sent encara que no hi sigui.

 

Fa tres anys, l'Stabat Mater ressonà al terrat de casa, mentre el pare es debatia entre la vida i la mort i potser  sabia que aquells eren els crits de les seves trompetes. M'escarrufà, record ara, l'aire gèlid de cara i el plugim, que com cada any, caigué amenaçador. En fa tres que el vent s'emportà molt més del que imaginava.

Que lentes les hores, Quina lenta agonia, la dels ametlers florits.
 

Però Pasqua fa vila i a la vila hi ha poques coses que facin poble. La veu de don G. i de na Maria que demanen any rere any a l'esclau rebel "encara tornaríeu una altra vegada?". I enmig del silenci, davant la façana de l'església, en aquella hora bruixa del capvespre, evocam aquell darrer raig de sol rogenc i melancònic, aquell raig de sol que mor i desapareix enmig de les tenebres, que s'aferra a la façana empedrada de l'església, com qui s'aferra a l'últim alè de vida abans de morir, i baixa l'escala i la façana resta ensangonada i altiva, destructora i resistent, aliena al pas del temps, condescendent i miserable. Aquella façana que ens sobreviurà, que guarda imponent la vila i des d'on segurament molts qualque dia ens acomiadaran.

 

I quin gust però renèixer. Quin gust poder morir-ho tot i recomençar. Buidar-se i quedar sol, ben sol, immòbil, com la nostra façana, sense defectes ni virtuts, res a retreure, quedar entotsolada, fora pors, fora cadenes, despullada de mi mateixa fins i tot, d'un JO que no sé si som, que no sé si em deslliura o si m'enclavitza. Un Jo que es clou i es tanca... Només. I morir sols, tan sols com naixem, i aprendre a viure. Això, tornar a riure, talment com una nova oportunitat, obertament i alegre -bàrbarament alegre. Talment un nou any que comença, un nou cicle. I sí, un nou despertar. Una necessitat de mort i una urgència de viure. Tornar a encarar la vida. 

 

I tot just quan són les nou i mitja del diumenge que vendrà, la banda de música, la font enrevoltada de gent, coloms i molts d'anys. Besades de ritual i cap a l'ajuntament falta gent, que hi sonarà el pasdoble de la freixura, i ens hi veurem tots a hora de berenar. De la vila no hi falta ningú. Passam llista. Segurament hi som tots. Excusats els morts, que tanmateix són entre nosaltres, som els de sempre i ens n'enorgullim de ser-hi, i fins l'any que ve, si Déu vol -i jo sempre pens, que per què no ho hauria de voler!- i entre una certa recança i un glop de palo que passa a la força coll avall, feim com si res i ens sobrevénen les ganes de festa, que ja tornam a ser aquí i tornam tenir a les nostres mans un nou any per renéixer i tornar aprendre a morir.

 

 

 

Els plecs de l'ànima

Enyoraràs les persianes. Ho saps i et conformes a enyorar només aquest verd i la fusta i l'olor i el grinxolar del pany i l'empenta forçosa de les portes revengudes i inflades, que, com si tenguessin fred a l'hivern, s'entrecolquen.

Enyoraràs aquest hàbit matiner d'obrir-les de bat a bat i descobrir el món que fa uns instants abans, només, traspuava horitzontal i repetitiu i en perfecte armonia.

Enyoraràs l'entrada de la llum a la nit, la llum justa i necessària que no molesta i que t'obliga, al matí, a despertar-te amb el sol així com s'enlaire perquè les cases, aquí, a la vila i en aquest barri, són encara baixetes i no hi ha tampoc grans turons que et facin ombra.

Enyoraràs l'aire fred i l'olor de la vila, les converses que, atrevides, entren dins casa quan s'escolen per la finestra, i el renou del Quatre Ela, i l'olor de perfum d'aquella veïna que passa puntualment rere les cortines i mira encuriosida l'interior de la cambra, mentre sonen de lluny les campanes de l'església que criden a missa i que li recorden, que avui, torna a fer tard.

Un aire nou recorre aquesta casa que conserva encara l'estructura antiga i que amaga tants records i tants secrets que mai descobriràs. T'hi has enfadat molt, però ara, vés per on, també saps que l'enyoraràs per bé que el foc d'una nova xemenia, unes altres persianes, una altra boira matinera, un sol més calent i un "Bon dia, princesa" et despertin en una nova cambra plena d'i·lusions, llapis de colors i aquarel·les, de fulls en blanc i per escriure.

La vida dóna voltes i els records i l'enyorança van, vénen i s'esmunyen. Les ganes de tornar a començar queden.

Obertura

DE BAT A BAT

Tot té un origen

                         diuen
i quin és
             els dic
l’origen de l’origen?

Els camins d’un gran mandala?
Les patates al caliu?
Els cossos que entrecuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant-se?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?

Tot té un origen
                         han dit
i quin és
             he dit
l’origen de l’origen?

O és dins d’un triangle on s’hi inclou, el pensament?
O són fregides amb el suc de les olives, les patates?
O són les cuixes, les que entre elles fan els cossos?
O és el glaç que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’obre de bat a bat?
O era un raig o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se aquell mot dit, fent-se matèria?

Tot té un origen
                         van dir
i quin és
             vaig dir
l’origen de l’origen?

Va ser una o. Una bombolla.
Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge!
Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert.
Una bombolla, oberta. El sol, obert.

Tot té un origen
                         diran
i quin és
             diré
l’origen de l’origen?

L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se, un mateix. 

Blanca Llum Vidal

50 km a la rodona

Un Tu es passeja 50 km a la rodona:

el sents

el vius

et penetra

et destrossa

et cus

et mira

et veu

i se t'emporta.

O no:

et sent

et viu

es penetra

es destrossa

es cus

es mira

es veu,

et mira

et veu

i se t'empora.

O potser tampoc.

Coses que fa el meu trípode.

He fet les paus amb el meu trípode! I ho dic així, eufòrica i alegre, JO que ara som tota obertura i que visc, des de fa uns dies, en un èxtasi anímic que m'embriaga els sentits i em fa perdre la consciència, el temps i l'ordre.

Demà serà un altre dia i tornaré a capbussar-me per deixar ofegades a la piscina l'ansietat, l'angoixa i la por que aquests dies, més que no d'altres, m'omplen el cap i no em deixen pensar ni què tenia a veure Ciceró amb el platonisme ni què faré si demà plou i no puc posar, una altra vegada, la rentadora.
Foravila m'ha descobert el tronc que tenia ullat de l'any passat i ja n'he fet estelles per alimentar la xemeneia que malda per encendre's encara que no hagi arribat el fred i dormi sense flassada.
I al paladar, ressonen el gust de les hamburgueses d'olives, pistatxos i masdam que m'han fet tenir entretengut el matí i la gana.

L'equilibri em diu que ara no té pressa i jo sé que pot esperar. I si ballam?

 

Sabrem refer camins?

A vegades, la poesia, és un TU o un JO que esgarrifa. Ens trobam els poemes per atzar o els atreiem?

CEL NEGRE

L'esvoliac fa nit a la lluerna. 
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.

La lluna nova, saps?, diu que et recordi 
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

Maria-Merce Marçal

Dimarts

Quina sort que pots seguir fent odes a dimarts! Et despertes amb Parmènides i divagues en el buit mentre una entrevista a Quim Monzó et fa tornar al món de les aparences, dels sentits, i oblides que fa poc temps t'estaves convertint en un àtom. Fa una hora que intentes curar la ressaca d'aquestes hores que amb la panxa buida has omplert de cervesa i vi, i que unes pilotes amb patata fregida, com si fos de la padrina, ara malden per fer la digestió al teu estòmac i per passar a ser part de tu. Has quedat amb en Plató i fas tard, ho saps, però no dubtes que quan t'hi presentis li ho contaràs tot i li explicaràs la bellesa tal com és, sense cap més necessitat que la de tenir consciència de les coses, sense tenebres i sense pretensions idealistes, que no cal, que toques de peus a terra i la realitat, ja ho veus, és aquest horabaixa, farcit d'il·lusions i fantasies encara que costi i no. El temps passa, la tristesa de vegades se'n va.

Tant de bo fos jo qui pogués dir-ho

No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
 

V.A. Estellés

 

Des de l'esperança

Perquè només t'assenyalen els altres ets capaç de veure't per dins. Faràs teatre que això no va amb tu però al buit que encara no has omplit hi naixerà la ràbia i la desesperança. Només perquè els altres t'assenyalen arribes a saber què vols i quedes en evidència davant la falta de maduresa que l'adolescent que t'habita ha fet gala de tu durant tants anys. I perquè t'assenyalen els altres, i no pots més, i perquè la vida no s'espera, i perquè si no passa s'estanca i perquè ara tens l'aigua al coll, només per això, tries. Farta de tanta por i de tanta mesquinesa, d'hipocrasia amb tu mateixa, t'acceptes i acceptes la vida tal com ve, com ha vingut. I sense adonar-te'n el pèndol es posa en marxa i esperes que tot, des de l'esperança, s'esdevingui i esdevingui moviment i et prepares, amb una closa felicitat, per l'arribada del nou canvi.

Maleïda la pluja

Maleesc aquesta pluja que m'obliga a enyorar-te.

No parlaré de mi però en prendré exemple

Descalça

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves. 

 

Irene Climent.

Tot l'enyor de cop i en un sol dia

Tots aquests cigarrets que ja no torn fumar, tot aquest temps que passa i fa mala via, coll avall i s'escola i s'esmuny i fa com si res, com si no, i que passa.

Deu ser aquest temps, la mort que t'encalça, que et persegueix, la mort que pateixes un poc cada dia, la mort de cara.

Deu ser la pell flàccida o aquelles nits sense dormir, de vigilància, els ulls oberts, les orelles despertes, el ressò dels batecs enmig del silenci esgarrifós, el mirall i la bombeta del lavabo. El rellotge que marcava les hores.

Deu ser que t'enyores d'aquesta terra que t'estimes, encara sense haver-la deixat; deu ser que enyores la gent a qui encara avui has vist i a qui has estimat; deu ser aquest dia, deu ser aqueta data, que el cos no oblida i que la raó no vol recordar.

Deu ser que tornaries fumar mentre reprens l'escriptura; que tot, ara, ho engegaries a rodar; deu ser que ets la reina de les crisis quan de sobte no saps com explicar; la reina de qui tot no ho dóna, a qui li sap greu i no hi pot renunciar.

Deu ser que hi ha dies que ets súbdita de la feilicitat però deu ser que al teu carnet de passant per aquesta vida ni l'enyor ni la tristesa no tenen data de caducitat.

Oda al meu dimarts

Deu ser que és dimarts i els dimarts, ja se sap: festa. Coses de la mitja jornada que m'obliguen a gaudir de la vida, a aprendre a no patir si no cal i a treballar i llegir mentre el xuf-xuf de les llenties al matí i l'olor de pa acabat de fer a l'horabaixa m'alliçonen els sentits i em recorden que la vida també és això en dia feiner, tot i que no toqui i tot i els "hauria" que ressonen al meu cervell i em capfiquen sense importar-hi.
Per fi també dimarts ha decidit fer farina de garrova i omplir el forn de magdalenes de xocolata i escriure en aquest blog mig oblidat però que reprenc avui amb ganes i sense més pretensions que les d'escriure sobre, per fi, l'alegria de viure.
Nadal ha passat factura i el buit del qual tant he escrit darrerament ha seguit sent-hi i resulta que s'ha fet gran. El pare, el pare... però és que la mare és sovint molta pena. Però no volia parlar d'això ara, potser per això no volia escriure, per no parlar sempre del mateix i del que més d'una vegada escriuria i cremaria així tantes paraules que acaben bullint dins mi i que no sempre es fàcil que trobin algú amb qui desfogar-se.
Però avui, avui tenc la sort que és dimarts, oh dimarts! I sona ràdio3, i m'han regalat un trípode per a demà i he fet foc a la xemeneia de la sala que havia de fer fum i que no en fa.
Dimarts, que començares en lluna plena i sexe amb llençols ardents i rialles. Dimarts que has omplert el meu darrer dia de trenta anys -que demà en faré trenta-un-, mare de Déu, i que has passat amb tants ingredients que no tenc més que evocar-te.
Dimarts que he pogut anar a foravila, collir cols i pèsols -aquí toca un altre Déu n'hi do, perquè encara no és temps ni toca- i que he pogut vigilar els dos nous solcs de faves i més pèsols sembrats de diumenge, també ple de glòria.
En definitiva, avui dimarts, desig, per fi, un bon any a aquells que de tant en tant navegau per aquesta pàgina i que sigueu molt feliços, tant com jo ho he estat avui i que, malgrat tots els malgrats, aprenguem a gaudir de les petites coses que la vida quotidiana ens depara i que seguim lluitant sempre per tot allò que ens estimam sense mida. Salut.