No puc deixar de caminar i perdre'm per aquest poble que no té amagatalls per on endinsar-me.
Sota aquest plugim i la tramuntana, prolong el meu refredat que té culpa de tu.
Sé que no t'he de trobar i que, potser, ni tendré ganes de desitjar-te -tant de temps tement no veure't la carn i ara que et sé, tenc més por encara de no voler-la ni acariciar. El desig té aquestes coses i ara em convé tornar a P. Perquè és el que vull, el que sent, el que m'estira i em ve de gust. Deixar-me omplir de saliva i llengua el ventre i que m'humitegi de besades tots els meus llavis. Vull enlairar-me. Vull, voldria ara, volar, anar cap al paradís, viatjar cap a la nostra peculiar via làctia -sleep together in a Milky Way-, on T'he de retrobar sempre. Un univers ple d'essències que em recorden que passi el que passi sempre -sempre- estaràs en mi.
Torn a casa. Torn a TU. Torn a habitar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada