Els plecs de l'ànima

Enyoraràs les persianes. Ho saps i et conformes a enyorar només aquest verd i la fusta i l'olor i el grinxolar del pany i l'empenta forçosa de les portes revengudes i inflades, que, com si tenguessin fred a l'hivern, s'entrecolquen.

Enyoraràs aquest hàbit matiner d'obrir-les de bat a bat i descobrir el món que fa uns instants abans, només, traspuava horitzontal i repetitiu i en perfecte armonia.

Enyoraràs l'entrada de la llum a la nit, la llum justa i necessària que no molesta i que t'obliga, al matí, a despertar-te amb el sol així com s'enlaire perquè les cases, aquí, a la vila i en aquest barri, són encara baixetes i no hi ha tampoc grans turons que et facin ombra.

Enyoraràs l'aire fred i l'olor de la vila, les converses que, atrevides, entren dins casa quan s'escolen per la finestra, i el renou del Quatre Ela, i l'olor de perfum d'aquella veïna que passa puntualment rere les cortines i mira encuriosida l'interior de la cambra, mentre sonen de lluny les campanes de l'església que criden a missa i que li recorden, que avui, torna a fer tard.

Un aire nou recorre aquesta casa que conserva encara l'estructura antiga i que amaga tants records i tants secrets que mai descobriràs. T'hi has enfadat molt, però ara, vés per on, també saps que l'enyoraràs per bé que el foc d'una nova xemenia, unes altres persianes, una altra boira matinera, un sol més calent i un "Bon dia, princesa" et despertin en una nova cambra plena d'i·lusions, llapis de colors i aquarel·les, de fulls en blanc i per escriure.

La vida dóna voltes i els records i l'enyorança van, vénen i s'esmunyen. Les ganes de tornar a començar queden.

Obertura

DE BAT A BAT

Tot té un origen

                         diuen
i quin és
             els dic
l’origen de l’origen?

Els camins d’un gran mandala?
Les patates al caliu?
Els cossos que entrecuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant-se?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?

Tot té un origen
                         han dit
i quin és
             he dit
l’origen de l’origen?

O és dins d’un triangle on s’hi inclou, el pensament?
O són fregides amb el suc de les olives, les patates?
O són les cuixes, les que entre elles fan els cossos?
O és el glaç que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’obre de bat a bat?
O era un raig o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se aquell mot dit, fent-se matèria?

Tot té un origen
                         van dir
i quin és
             vaig dir
l’origen de l’origen?

Va ser una o. Una bombolla.
Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge!
Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert.
Una bombolla, oberta. El sol, obert.

Tot té un origen
                         diran
i quin és
             diré
l’origen de l’origen?

L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se, un mateix. 

Blanca Llum Vidal

50 km a la rodona

Un Tu es passeja 50 km a la rodona:

el sents

el vius

et penetra

et destrossa

et cus

et mira

et veu

i se t'emporta.

O no:

et sent

et viu

es penetra

es destrossa

es cus

es mira

es veu,

et mira

et veu

i se t'empora.

O potser tampoc.

Coses que fa el meu trípode.

He fet les paus amb el meu trípode! I ho dic així, eufòrica i alegre, JO que ara som tota obertura i que visc, des de fa uns dies, en un èxtasi anímic que m'embriaga els sentits i em fa perdre la consciència, el temps i l'ordre.

Demà serà un altre dia i tornaré a capbussar-me per deixar ofegades a la piscina l'ansietat, l'angoixa i la por que aquests dies, més que no d'altres, m'omplen el cap i no em deixen pensar ni què tenia a veure Ciceró amb el platonisme ni què faré si demà plou i no puc posar, una altra vegada, la rentadora.
Foravila m'ha descobert el tronc que tenia ullat de l'any passat i ja n'he fet estelles per alimentar la xemeneia que malda per encendre's encara que no hagi arribat el fred i dormi sense flassada.
I al paladar, ressonen el gust de les hamburgueses d'olives, pistatxos i masdam que m'han fet tenir entretengut el matí i la gana.

L'equilibri em diu que ara no té pressa i jo sé que pot esperar. I si ballam?

 

Sabrem refer camins?

A vegades, la poesia, és un TU o un JO que esgarrifa. Ens trobam els poemes per atzar o els atreiem?

CEL NEGRE

L'esvoliac fa nit a la lluerna. 
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.

La lluna nova, saps?, diu que et recordi 
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

Maria-Merce Marçal

Dimarts

Quina sort que pots seguir fent odes a dimarts! Et despertes amb Parmènides i divagues en el buit mentre una entrevista a Quim Monzó et fa tornar al món de les aparences, dels sentits, i oblides que fa poc temps t'estaves convertint en un àtom. Fa una hora que intentes curar la ressaca d'aquestes hores que amb la panxa buida has omplert de cervesa i vi, i que unes pilotes amb patata fregida, com si fos de la padrina, ara malden per fer la digestió al teu estòmac i per passar a ser part de tu. Has quedat amb en Plató i fas tard, ho saps, però no dubtes que quan t'hi presentis li ho contaràs tot i li explicaràs la bellesa tal com és, sense cap més necessitat que la de tenir consciència de les coses, sense tenebres i sense pretensions idealistes, que no cal, que toques de peus a terra i la realitat, ja ho veus, és aquest horabaixa, farcit d'il·lusions i fantasies encara que costi i no. El temps passa, la tristesa de vegades se'n va.

Tant de bo fos jo qui pogués dir-ho

No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
 

V.A. Estellés

 

Des de l'esperança

Perquè només t'assenyalen els altres ets capaç de veure't per dins. Faràs teatre que això no va amb tu però al buit que encara no has omplit hi naixerà la ràbia i la desesperança. Només perquè els altres t'assenyalen arribes a saber què vols i quedes en evidència davant la falta de maduresa que l'adolescent que t'habita ha fet gala de tu durant tants anys. I perquè t'assenyalen els altres, i no pots més, i perquè la vida no s'espera, i perquè si no passa s'estanca i perquè ara tens l'aigua al coll, només per això, tries. Farta de tanta por i de tanta mesquinesa, d'hipocrasia amb tu mateixa, t'acceptes i acceptes la vida tal com ve, com ha vingut. I sense adonar-te'n el pèndol es posa en marxa i esperes que tot, des de l'esperança, s'esdevingui i esdevingui moviment i et prepares, amb una closa felicitat, per l'arribada del nou canvi.

Maleïda la pluja

Maleesc aquesta pluja que m'obliga a enyorar-te.

No parlaré de mi però en prendré exemple

Descalça

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves. 

 

Irene Climent.

Tot l'enyor de cop i en un sol dia

Tots aquests cigarrets que ja no torn fumar, tot aquest temps que passa i fa mala via, coll avall i s'escola i s'esmuny i fa com si res, com si no, i que passa.

Deu ser aquest temps, la mort que t'encalça, que et persegueix, la mort que pateixes un poc cada dia, la mort de cara.

Deu ser la pell flàccida o aquelles nits sense dormir, de vigilància, els ulls oberts, les orelles despertes, el ressò dels batecs enmig del silenci esgarrifós, el mirall i la bombeta del lavabo. El rellotge que marcava les hores.

Deu ser que t'enyores d'aquesta terra que t'estimes, encara sense haver-la deixat; deu ser que enyores la gent a qui encara avui has vist i a qui has estimat; deu ser aquest dia, deu ser aqueta data, que el cos no oblida i que la raó no vol recordar.

Deu ser que tornaries fumar mentre reprens l'escriptura; que tot, ara, ho engegaries a rodar; deu ser que ets la reina de les crisis quan de sobte no saps com explicar; la reina de qui tot no ho dóna, a qui li sap greu i no hi pot renunciar.

Deu ser que hi ha dies que ets súbdita de la feilicitat però deu ser que al teu carnet de passant per aquesta vida ni l'enyor ni la tristesa no tenen data de caducitat.

Oda al meu dimarts

Deu ser que és dimarts i els dimarts, ja se sap: festa. Coses de la mitja jornada que m'obliguen a gaudir de la vida, a aprendre a no patir si no cal i a treballar i llegir mentre el xuf-xuf de les llenties al matí i l'olor de pa acabat de fer a l'horabaixa m'alliçonen els sentits i em recorden que la vida també és això en dia feiner, tot i que no toqui i tot i els "hauria" que ressonen al meu cervell i em capfiquen sense importar-hi.
Per fi també dimarts ha decidit fer farina de garrova i omplir el forn de magdalenes de xocolata i escriure en aquest blog mig oblidat però que reprenc avui amb ganes i sense més pretensions que les d'escriure sobre, per fi, l'alegria de viure.
Nadal ha passat factura i el buit del qual tant he escrit darrerament ha seguit sent-hi i resulta que s'ha fet gran. El pare, el pare... però és que la mare és sovint molta pena. Però no volia parlar d'això ara, potser per això no volia escriure, per no parlar sempre del mateix i del que més d'una vegada escriuria i cremaria així tantes paraules que acaben bullint dins mi i que no sempre es fàcil que trobin algú amb qui desfogar-se.
Però avui, avui tenc la sort que és dimarts, oh dimarts! I sona ràdio3, i m'han regalat un trípode per a demà i he fet foc a la xemeneia de la sala que havia de fer fum i que no en fa.
Dimarts, que començares en lluna plena i sexe amb llençols ardents i rialles. Dimarts que has omplert el meu darrer dia de trenta anys -que demà en faré trenta-un-, mare de Déu, i que has passat amb tants ingredients que no tenc més que evocar-te.
Dimarts que he pogut anar a foravila, collir cols i pèsols -aquí toca un altre Déu n'hi do, perquè encara no és temps ni toca- i que he pogut vigilar els dos nous solcs de faves i més pèsols sembrats de diumenge, també ple de glòria.
En definitiva, avui dimarts, desig, per fi, un bon any a aquells que de tant en tant navegau per aquesta pàgina i que sigueu molt feliços, tant com jo ho he estat avui i que, malgrat tots els malgrats, aprenguem a gaudir de les petites coses que la vida quotidiana ens depara i que seguim lluitant sempre per tot allò que ens estimam sense mida. Salut.