D'espàrrecs i carxofes negres.

Per tu, anar a veure el Barça a Can M. i anar amb el cotxe buit a foravila i tornar-lo carregat de llenya feta estelles com m'ensenyares. Empunyar l'estri amb força i dibuixar la línia corba que resseguirà la punta afilada de la destral, de mànec vermell, i que migpartirà el troc de pi ver, encara, que recollírem de la darrera ventada, ara ja fa molts anys.

Els espàrrecs són molts per no ser d'ombra, manllevats de la pleta del costat però al cap i a la fi, nostres. Les carxofes, de moment bé, i avui en soparé, de la primera, la que em menjaré per tu, com la rasca de canya Valls i el bocí d'ensaïmada de crema cremada que sense tenir gana he tastat per endolcir el paladar.

De foravila, hi anam amb les mans buides i en tornam amb la senalla plena, les sabates brutes de fang i una llista llarga de feines per fer que no tenen aturall i que s'acumulen, inevitablement, com sempre.

Al·lucín

I tot perquè en un debat sobre les xarxes socials i el desús d'una cervesa, m'he quedat sola a la terrassa fumant una cigarreta.

Ús i abús en xafarderies, collons, tu, quines manies!

Escric quasi a mode de diari personal, i crec amb la revolució en les xarxes socials.

Per tafanejar més que una mica, telefon a una amiga.

I si res d'interessant vull dir, que em llegeixi que no em pugui sentir.

Si és que vol i li agrada, tothom té dret a fer el que li dóna la gana.

#hihasenyal

Quedes meravellada. Despertes tard del teu malson però t'acompanya una multitud que crida amb tu i per tu. Tots desperts. Ningú no dorm. Ja es fa enfora la becadeta, sabem que no és hora de dormir, parafrasejant en Majoral.

La llengua t'ha obligat a enxarxar-te una altra vegada, a tu, que creies que ja no tenies gaires coses més a dir.

De totes maneres, avui, res més; demà passat, Vinyoli.

Sense senyal

Ja sé que darrerament parlava poc. Justament feia dies que per diferents circumstàncies em venien les ganes d'escriure que m'estava avesant als calls de la pell i a tantes altres ferides per culpa d'aquest mal temps. El tancament del repetidor de TV3 al País Valencià, ca nostra, és una altra d'aquestes putades -i no deman perdó per ser tan realista. Fer una llei explícitament per impedir als valencians poder triar veure TV3 al País Valencià és un atemptat contra la llibertat d'expressió i un altre atac colonialista i imperialista del govern Camps. Ja ho va ser no incloure en la llista de la televisió digital els canals de parla catalana -a diferència de les Illes Balears-, però ara la cosa ha sobrepassat els límits i ens vestim de dol.
Avui, que per fi havia tornat a parlar, tornaré restar una altra vegada muda i sense senyal, com Vilaweb durant 24h, perquè el país, el país sencer, ha estat víctima d'un dels grans atemptats del PP en contra de la llibertat d'un poble, del dret de decidir, d'expressió i ha untilitzat les institucions públiques en contra de la seva pròpia llengua: la catalana.
Que quedi clar, però, que no ens rendirem.

Just wanna have fun

No ponc, ara em ponen a mi, les idees però sobretot les gallines, que s'han estrenat amb un ou de rovell ben vermell i llescam pa per fer-hi mulletes.

La vida no sempre és pa amb formatge i avui és una excepció.

El raïm d'Eslòvenia

Anem a pams i sense pressa, però amb decisió. A 12 volts. Sí, 12 volts em piquen la curiositat i basten. Bótes de vi i premses de fa mil anys. El buit, per omplir. El vi, per beure. El llit, per no dormir. El tom migpartit per la lectura i el cendrer buit d'haver deixat de fumar. A diferents temperatures i ritmes, el raïm d'Eslovènia escalfa, que ja és molt, però no engata.

Policromàtica

Em passa, el que em passa és que de vegades no estic bé enlloc, ni tan sols estant enmig.
El que vull dir, és que massa vegades no sé ben bé on posar-me.
Ara escric des de l'altra M., la grossa, i des d'F., l'altra F., i el Retorn no és ni tan fàcil ni difícil, ni aquí, ni 50 km. a la rodona. Res és com abans, però, i ni la casa, ni el llit, ni l'hora de pagar quan faig la compra esborren aquesta realitat que no s'explica ni amb paraules.
Passen els dies i se succeeixen els colors en una gamma de verds i grisos que no s'ajusten del tot a la tardor rogenca i groga d'aquesta aspra tristesa que ho amara tot.
Temps al temps, encara que costi trobar el moment, el lloc, el llapis i les claus.
Sense frisar ni fer-ne comptes, avui he vist dues vegades la lluna i, sense pensar-m'ho dos pics, l'obr i me la bec. No és fàcil distreure'm però esper que l'alcohol entretengui aquest constipat que m'ha tret de polleguera i m'ha fet ser dependent d'uns mocadors de paper blancs i insuficients i a la meva llista de pors hi he afegit la de quedar-me'n sense.

Al desert, fent la fotosíntesi

I jo, avui, com si enyoràs la pluja, he sortit a fora a fer la fotosíntesi i, enmig d'un cel ennigulat, he gaudit d'una treva solar i m'he tornat a escalfar tota.

http://an-tavia-na.blogspot.com/

No quotidianitat

Ahir i avui tots els camins duen a foravila. Avui és 21 i ahir... Ahir va ser diuemenge i els diumenges són ara una autèntica putada.

Et prepares per al comiat, closing time, i escrius amb guix el punt -i a part- d'un final que no hauries volgut ni imaginar i d'un adéu forçat i sense escrúpols.

Para che falar de amor

Érem feliços a G. i érem tres en un llit de plaça i mitja nunha bufarda de 30.

Torna'm a G., porta'm carrer amunt i bars avall a ficar el nas en copes blanques de lluna plena i vi de "berrantes" i tapa de racció que sobrarà i ens endurem a casa. Dus-me allà on dos anys, bones notícies i sexe, orgasme segur i traca de coets final. De nit, fins que escampi, i quinoa vol dir Annette.

Coca de trampó a San Pedro, i segona adolescència amb Fran-sex i sense tu. Petons a mil i festa, molta festa, però sobretot una alegria sentida amb tots els 5 sentits i de veritat. L'alegria que no mata i que és d'aquelles que fa enveja.

Escrius sense saber si te'n sortiràs però te l'estimes, la vida, molt, i t'agrada escriure de tant en tant aquí i trencar-t'hi el cap per acabar dient bajanades sense sentit i que vés a saber tu per quins ous necessites fer-ho. És dur estimar allò que et fa mal i la vida ara te'n fa però no te'n queda d'altre que aferrar-t'hi i viure-la.

Tanmateix tot es resumeix en allò que diuen els Love de "te echo de menos y menos cada día es más", però que és aprendre a viure el buit i a tenir a la panxa un foradet que s'enyora.

Els amics ajuden però els amants més, sobretot aquells que fa 10 anys que et mimen i tu cuides perquè no se'n vagin i perquè només ells et saben fer pessigolles quan més necessites riure.

Anar fent

Hi ha dies que no i d'altres que menys. Avui en fa 10 i tal dia farà un any. Coses que passen. Tant poc temps per a tot i tant massa per a res. O potser la mida justa.

Conserves l'alegria però t'ocupa la tristesa. Ara ja et sents de l'altre bàndol i et fot: "Mon pare va morir de leucèmia". I com si res et poses les ulleres, et moques i te'n vas. Hi ha molta paperassa a fer, fa mal temps i vessa, sobretot molta vessa. El cabàs de la roba segueix ple i la rentadora està per estendre. Res no es fa si no t'hi poses però cuinar t'entretén ni sigui per un dia. Avui vol sortir el sol però demà no ho saps encara que en Mauri hagi afirmat que el temps seguirà estable tot i que a tu, aquestes qüestions meteorològiques, ara ni t'interessen ni t'importen.

I si fas una crema de carabassa per no pegar-li més voltes?

silenci

Concloc que si tornam sords de grans, no és perquè sí. Alguna cosa d'inconscient ens dicta que millor tornar sords i poder dormir que sentir qualsevol renou i imaginar-nos les passes de la Mort al llarg passadís mentre en el silenci de la nit feim esforços per reconèixer la seva maleïda no presència. Tornam sords per no tornar-nos bojos i no posar-nos a córrer i no deixar que ens atrapi i fugir de l'inevitable.

Ja sé que no ho he de fer, ja sé que no l'hem convidada, però tanmateix jo vigil aquesta porta decida a aturar-la i dir-li que no, que no vengui encara, que no és el moment, que ens queda molt i que a més, avui no duc el meu millor pijama.

Fa molts dies que vàrem sortir d'Hac i uns 40 que vàrem estar aïllats. Fa massa setmanes que tenc massa coses a reflexionar, massa preguntes i no flueixen i s'estanquen i es podreixen. Fa massa temps que volia escriure i em sap molt de greu ara no tenir res més a dir.

Com fer un rissotto -o transcripció dialogística a 5 veus.

-Coser durante tretze minuts
-Aigua, i açò és parmesà.
-Sí, però tot, tot vi, potser serà molt, no?
-Primer tires l'arròs i després l'aigua.
-Primer s'ha de posar all...
-Potser hauria de rallar açò? [es refereix al formatge]
-Encén el foc, a foc lent.
-En este foguer?
-No, en l'altre. Així o així? [Es refereix a la rallació del formatge].
-No, al revés.
-Els alls, els trenque?
-Fes-ne trossets [i P. talla els alls.]
-Tu tens algun CD, així xulo? [C. mira de posar música]
-Els bolets, potser els hauríem de rentar?
-Els lleve l'aigua... tenen molt bona pinta. Aixina va bé?
-[M. concent amb la mirada]. -Els obro?
-Sí, són bons, no?
-Ara tires l'all. Tira, tira, no passa res.
-Què, una cerveseta?
-No... no n'hi ha...
-Doncs una coca-cola.
-Blanc o negre?
-No n'he fet mai, de rissotto, serà un experiment!
(Diuen no sé què d'un experiment... No se'ls entén)
-Mira, i aquí en tens grans. T'agraden grans?
-Per fer el rissotto?
-T'agraden més grans...
-Sí, així...
-Ja pots tirar els bolets, eh?
-Una cullera.
-Espera't! No els vols passar per aigua?
-Així o més?
-Però n'hi podem llevar, no?
-L'all?
-On són les olives?
-Les olives... les grosses?
-El foc!
-M'agrada tant l'olor de l'all...
-Crec que ara mateix m'estic adormint.
-Segur que hi haurà prou bolets?
-Clar, posa'ls tots.
-Que bo! Mmmmm...
-[C., que estava en el tema de la música] Això són Melodías Pizarras.
-I això que no hi havia gana!
-Meam jo...
-I el vi, que s'ha d'obrir?
-Demà pondré.
-A on? [Rialles]
-Ai mira, [obrint la gelera] aquí tens un all.
-Sí, posa-l'hi.
-Si que hi ha cosa en aquesta nevera!
-Com el conte aquell de la sopa de pedra...
-Ala, que tens feina!
-La part verda és indigesta.
-Doncs és la més bona.
-Puja, puja, puja el foc... Més amunt.
-Jo quasi que podria posar l'altre... així petita [es refereix a un tomàtic i etxema, que vol dir que esternuda].
-Ai, ai!
-Salute!
(P. torna a dur el davantal posat del País Basc comprat a Lapurdi i M. se'n lia un altre.)
-Tot.
-Per mi li pots apujar el foc.
-El què?
-Que vagi una mica més ràpid.
-És calent?
-Sí, és calent, sí, però... [parlen del vi]
-Açò com va? [Intent d'obrir una botella de vi]
-Sí, ho has estacat bé, però... espera... Que estrany! [Xapa el tap].
-Quedarà per a la posteritat... [xuf-xuf de fons].
-Ei, va fent, eh?
-Sí, va fent.
-Que n'ha obert una altra [de botella de vi]?
-No, és la mateixa encara. [Pluf]
-Estàs ponent...?
-Vols dir que estàs fent un post?
-Com va el rissotto?
-Va, va...
-Fa bona olor...
-Ai! Hi ha un retalló de salmó fumat!
-Un vinet? Per tastar-lo, a veure si és bo, encara que siga per cuinar.
-Quin vi és?
-Un ribeiro vulgaris. Aneu fent, que jo ara vindré. [Se'n va a fer una becaina]
-Açò ja està.
-Ja està? Posa-l'hi l'arròs. Aquí ho tens per mesurar.
-1 got per persona?
-No! 2 gots i mig! [I discuteixen les mesures].
-Posa-l'hi ja que se't cremarà.
-Li lleve l'oli?
-No, no n'hi treguis. El rissotto es fa amb prou oli.
-3... 4...!
-3 i mig llarg... i el que sobri per Castelao.
-Tu ho fas només amb vi?
-Ah! Bé, no ho havia sentit mai...
-Serà molt! A veure quina cara fa això? Fa bona olor!
-Escolta, fantàstic!
-Remena, remena... Va agafant-se.
-Jo no ho faria així... Un brou calent i li ho tires quan va bullint...
-Tira-l'hi, tira-li el vi...
-Passa que crec que ha d'estar una mica més fort. Jo ho posaria a l'altre [fogó].
-Però què... què és un diàleg? No ens ho pots... [sí, sí que he pogut, no ho veus?].
-Unes olives, no?
-Ja les hem amagades!
-Davall el llit! Ah, mira.
-Què es pensaven?
-(taralejant) Olives d'A. Quant temps triguen a fer-se?
-Estes igual 2 mesos o m 2 i mig.
-Com ho veus? En teoria no s'ha de deixar de remenar aquest tipus d'arròs.
-A foc lent o a foc...
-Aquest triga de 13 a 15 minuts.
-Hi pose aigua, hi pose sal?
-També ho podem deixar així a foc lent i tapar un poc... Ho pots tapar? Després ho haurem de tapar per posar el parmesà.
[Discutim sobre les olives, la popa que tenen les sevillanes...]
-Boníssimes!
-Se'l veu cruet, encara...
-Hi posa'm un poc més de vi?
-Posa-li'n.
-Tu què faries? L'hi tiraries el formatge?
-Sí, potser sí, perquè ja li queda poc per fer...
-[Remena i el tasta] Uf... està cruet. [Afegeix més vi, més formatge i acaben la botella].
-Quina manera, no? El rissotto...
-De marejar l'arròs!

Histèria

Hipòcrita! Hipòcrites! No dir res és callar el que penses i ser, políticament correcte amb aquesta feina. No ser capaç de dir les coses pel seu nom. Ser, una altra vegada, la despistada que vol salvar el cul, per acabar per no salvar res.
Fas gala del teu tarannà més diplomàtic, els dediques una rialla i els animes en el que faci falta... però t'ho menges tot. I com un cuc fastigós, se't cargolen per dintre els mots no dits i tot se't podreix a la boca. Et descompons tota tu i no vols ni refer-te.
D. s'ha aixecat avorrit i mandrós i tot han estat un reguitzell de situacions degradants que t'han fet pensar que no, que no és fàcil viure al Pol Nord, i que no hi ha cap llar en aquest iglú que t'encomani escalfor, i ja t'hi val (!), que t'hi vas mal acostumant i quina pena... Quina mala sort.

Només et consola anar-te'n al llit d'hora. Aquí, en aquest extrem del planeta, en aquestes latituds i dates, no cal apagar cap llum... Tot és fosc a tothora i emborratxar-te i tancar els ulls saps que farà arribar demà d'una altra manera i, potser, t'alegraràs de tornar a veure ploure una altra pluja i un altre sol.

Felicitat s'escriu amb P

De vegades la felicitat ho sembla, però quan trobes de sobte la peça que et faltava, vas inflant-te d'una estranya alegria i afirmes que tot encaixa i que el trencaclosques ja pot tornar a desfer-se en voler perquè victoriosa l'has completat amb la darrera peça que no has hagut de cercar i que has atret sense adonar-te.
Ara, I make our own kind of music i, malgrat les adversitats, o malgrat que desapareguis en un espai de temps massa curt, ara dic, visc el present i prepar aquesta casona per a un Tu, amb qui estic disposada a pintar clovelles de taronja, compartir tes i infusions de timonet i viure't més enllà del temps i sense treva.

Make Your Own Kind Of Music, Mama Cass Elliott

Nobody can tell ya;
There's only one song worth singin'.
They may try and sell ya,
'cause it hangs them up
to see somone like you.

But you've gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sing along.

You're gonna be knowing
the loneliest kind of lonely.
It may be rough goin',
just to do your thing's
the hardest thing to do.

But you've gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sings along.

So if you cannot take my hand,
and if you must be goin',
I will understand.

You gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sings along.

Post vacances

Dilluns manifesta la teva absència
i el fred,
la falta de radiadors.

La síndrome torró

Jo també torn a casa per Nadal i tenc la síndrome xocolata i de torró, encara que viatgi sense embolicar i sense ametlles. Bon Nadal a tothom i bones festes.

Dilluns de pots i retrats de colors florescent

Dilluns és dia plujós i guants de tapar-se les sedes dels dits gelats amb què jugues de nit i encalenteixes. Calça sabates banyades i té els peus freds. Passeja per carrers de 5.00, de cel ennigulat però no plou i paraigua. Escurça la setmana i espigola les restes que queden de tu -no fa massa temps que vas ser aquí? Dilluns vol jugar a mòbil i es mossega les ungles i en fuma només un mentre neva i aquí no s'atura de ploure.

Dilluns provoca el vòmit, òstia!, i t'enyora, i t'enyora vol dir molt, encara que em costi de dir i encara que em costin de passar aquestes hores llargues amb tantes feines que tenc per fer. Però dilluns és obstinat, i jo, com una burra, m'entretenc a saber, per quan tornis, qui és Andy Warhol i Akira Tominaga, si és que diu això la cançó.

A l'estil de Murakami

-Com és que només et cau bé la gent així? Vull dir la gent com nosaltres, una mica trastocats, rebuscats, que no sabem nedar i ens anem enfonsant. Jo, en Kizuki, la Reiko... Com és que no et cau bé la gent normal?

Haruki Murakami, Tòquio Blues

La casa que vull

Unes bigues i sostre baixet de dos aiguavessos. Una habitació a les golfes i sabates del 46, desparellades. Un bany amb finestra i dutxa de rajoletes de color blanc. Tavalloles de promoció del C., olles de S. i estores grans de colors i que no combinen. Els llençols que ens varen dur els Reis. La tetera vermella. Els estris manufacturats per al tofu i la torradora de berenar els diumenges a deshora i dins el llit. Els Manel, Glisando, Clara Andrés o els Ataque, que tenen nou disc i tu, malgrat tot, hi ets. Els llibres -el "poemo"-, Vicent, Damià, M.M.M.. Els records de Ll., els de 9 anys. Danaë a la capçalera del llit, la roba sempre per plegar, els dinarets de calent i els sopars vegetarians... Mmmm, les teves ensalades! Una butaca: la butaca de llegir. El sofà, Martín Hache, Crazy, Fellini i "La princesa prometida". La gelera amb dues tomàtigues i formatge blanquet, i al rebost, pa, oli de la cooperativa, i una botella de vi.
La casa ideal que vull no té exigències arquitectòniques i em puc fer meva qualsevol casona o cau de bruixes. Li perdonaré que no tengui la gran majoria de coses que tenen la gran majoria de cases i me la podré fer igualment meva. Però a la casa que vull no puc perdonar-li una, només una, cosa. A la casa que vull no li perdonaré que no tengui amagats els teus bolígrafs especials pertot arreu i les taques de tinta negra a les cortines i a la meva camisa preferida. A la casa que vull hi ha d'haver un lloc per a tu.