dimecres, 4 d’abril del 2012

Tot l'enyor de cop i en un sol dia




Tots aquests cigarrets que ja no torn fumar, tot aquest temps que passa i fa mala via, coll avall i s'escola i s'esmuny i fa com si res, com si no, i que passa.
Deu ser aquest temps, la mort que t'encalça, que et persegueix, la mort que pateixes un poc cada dia, la mort de cara.
Deu ser la pell flàccida o aquelles nits sense dormir, de vigilància, els ulls oberts, les orelles despertes, el ressò dels batecs enmig del silenci esgarrifós, el mirall i la bombeta del lavabo. El rellotge que marcava les hores.
Deu ser que t'enyores d'aquesta terra que t'estimes, encara sense haver-la deixat; deu ser que enyores la gent a qui encara avui has vist i a qui has estimat; deu ser aquest dia, deu ser aqueta data, que el cos no oblida i que la raó no vol recordar.
Deu ser que tornaries fumar mentre reprens l'escriptura; que tot, ara, ho engegaries a rodar; deu ser que ets la reina de les crisis quan de sobte no saps com explicar; la reina de qui tot no ho dóna, a qui li sap greu i no hi pot renunciar.
Deu ser que hi ha dies que ets súbdita de la feilicitat però deu ser que al teu carnet de passant per aquesta vida ni l'enyor ni la tristesa no tenen data de caducitat.