divendres, 16 d’octubre del 2009

El meu petit univers



Bé, diguem que vaig canviar de camí; diguem que vaig prendre una decisió encertada, per bé que no sabia cap on em duria exactament; diguem que vaig triar les parets seques a les línies blanques i discontínues de l'asfalt; diguem que vaig preferir els revolts a la rectitud. I ara em perd per ullastres i mates llentiscleres, camps erms i conreats, casetes de fora vila i cavalls blancs alats -que em recordaran eternament a tu.
Em perd i retrob contínuament en el meu univers i no sé on arribaré però sí tenc més clar el que cerc, tot i que de moment em mogui en espiral i en una sola direcció.
Ara és el que em ve de gust, així com escoltar aquesta cançó que desgasta cada dia el meu radiocasset, a tot volum i amb la meva veu de rerefons. Segur que no et sorprèn perquè saps que som de les que canten a la dutxa, te'n recordes?

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Darrere la porta


Per por d'equivocar-te, compres un llibre que ja has constatat que no té, i evites aquell diàleg incòmode que ve a dir -No t'agrada? -Sí, sí, però ja el tenc... O simplement veus que no has endevinat ni de bon tros els seus gustos... I això sempre t'ha fet sentir petita i inferior.
Però bé, ara vas a tir segur així que penses "Pots venir quan vulguis. Gairebé ja ho tenc tot a punt: la gelera plena, les bombetes de colors arreglades i penjades, el suc de taronja per demà al matí, les classes preparades, les feines del banc fetes, la roba neta., el llibre embolicat.. Pica, de totes maneres, abans d'entrar a la porta; restarà tancada perquè vull poder decidir en el darrer moment ser o no a casa. El llibre que t'he comprat a mi també m'agrada."

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Interpretació

-Sí, ja estic. Podem començar.
[S'obre el teló i t'adones que l'escenari és el mateix, llevat d'alguna cadira canviada de lloc i el color càlid que fa ara la lampadeta de la taula de fusta; els vells actors vénen a saludar-te i aprofiten per dir-te que s'estan a una altra sala, i que sort; mires amb recel el que t'envolta i hi ha noves cares i nous diàlegs que aprendràs gustosament -ja ho saps, t'ho diu el cor.
Diumenge, però, és una obra que t'espanta perquè no t'agrada sentir com impacta enmig del silenci el soroll insistent de les campanes de l'església, que criden anar a missa, com si això fos l'únic divertiment de masses a fer en el dia del senyor i aquí.
Però això ara és igual. El que compta és que per fi romps el silenci i, sorpresa de la sonoritat de les teves paraules, tornes pronunciar el teu nom i decideixes improvisar el teu nou paper tot imaginant-se ser Anita Ekberg a La dolce vita. De sobte rius i encuriosida et demanes qui serà el teu Marcello Mastroianni que vendrà a banyar-se amb tu a la Fontana de Trevi.]