dimarts, 4 de desembre del 2012

Els plecs de l'ànima


Enyoraràs les persianes. Ho saps i et conformes a enyorar només aquest verd i la fusta i l'olor i el grinxolar del pany i l'empenta forçosa de les portes revengudes i inflades, que, com si tenguessin fred a l'hivern, s'entrecolquen.
Enyoraràs aquest hàbit matiner d'obrir-les de bat a bat i descobrir el món que fa uns instants abans, només, traspuava horitzontal i repetitiu i en perfecte armonia.
Enyoraràs l'entrada de la llum a la nit, la llum justa i necessària que no molesta i que t'obliga, al matí, a despertar-te amb el sol així com s'enlaire perquè les cases, aquí, a la vila i en aquest barri, són encara baixetes i no hi ha tampoc grans turons que et facin ombra.
Enyoraràs l'aire fred i l'olor de la vila, les converses que, atrevides, entren dins casa quan s'escolen per la finestra, i el renou del Quatre Ela, i l'olor de perfum d'aquella veïna que passa puntualment rere les cortines i mira encuriosida l'interior de la cambra, mentre sonen de lluny les campanes de l'església que criden a missa i que li recorden, que avui, torna a fer tard.

Un aire nou recorre aquesta casa que conserva encara l'estructura antiga i que amaga tants records i tants secrets que mai descobriràs. T'hi has enfadat molt, però ara, vés per on, també saps que l'enyoraràs per bé que el foc d'una nova xemenia, unes altres persianes, una altra boira matinera, un sol més calent i un "Bon dia, princesa" et despertin en una nova cambra plena d'i·lusions, llapis de colors i aquarel·les, de fulls en blanc i per escriure.

La vida dóna voltes i els records i l'enyorança van, vénen i s'esmunyen. Les ganes de tornar a començar queden.