dimarts, 13 de setembre del 2011


Carrer d'aquí, d'enlloc o d'onsevulla d'una no gens trista però petita pàtria que la visc completa. M'aixec de matinet i vaig fent amb una alegria que em ve del fons dels segles -parafrasejant Pla- però sempre convivint amb el buit. El buit del pare. Aquella petita escletxa de felicitat que indica que mai podrà ser sencera. Una buidor que m'acompanya sempre tot i les rialles i aquest estar molt bé que celebr aquí i ara, avui. Demà no ho sé. Em repetesc però és, és així i elemental. El pare, tan pare que hi és sense ser-hi, el forat a la panxa i l'enyorança que s'omple de tot i de res i que mai és suficient però que, tanmateix, basta.

Escric perquè tenc escriguera. Si no, no ho faria. I em plau de fer bugada, espolsar les persianes i saludar les veïnades:
-Com va, Margalida?
-De diumenge per aquí. 
-Jo ja ho veus i amb aquest sol!



I la moixa que em fuig i s'entra en una casa, oberta de bat a bat, i un vellet, assegut a la camilla em mira i riu i em diu que passi, que passi, que encalci la moixa, mentre sent crits des de fora perquè la que feia la xerradeta a la cantonada no sap qui som ni què, i jo, que crida que crida la moixeta que tresca i tresca i descobreix noves olors d'una cuina amb el foc en marxa i lent i un xuf-xuf d'escudella que de segur se'n lleparan els dits. Resulta que som família, de lluny, i que si vols res, ja ho saps, jo visc aquí i jo allà, en aquella casa de les persianes verdes, com totes les del meu carrer, però que, per uns dies, seran les més netes i polides de tota la barriada fins que la pols torni i s'acumuli al seu lloc de sempre, on viu, i rebleixi els buits de la fusta corcada i la pintura gastada pel pas del temps que no perdona. Com diuen els Manel, que vinguin els anys! Aquí, en aquest carrer, avui em té la calma.

divendres, 9 de setembre del 2011

Retorn a Cortázar



"Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente su orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, las esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentía balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias." 
                                        Rayuela, Julio Cortázar.

diumenge, 4 de setembre del 2011

#festaestellés11

FUNDACIONS DE LA RÀBIA [fragment] del Llibre de meravelles.

Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

I visca la poesia de la mà de Vicent, l'homenàs de Burjassot i poeta del poble. Amb tu, Vicent, assumim la veu del nostre poble i lluitam tot i que caminem sempre entre la pols. No hi haurà silenci, Vicent, i direm, com tu ens ensenyares, la paraula justa. Perquè allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble i nosaltres també hem escollit i et seguim decididament tot proclamant, quasi a mode de pregària, aquell gran poema que la gent ja s'ha fet seu i que tots recordam sempre en boca de l'Ovidi. Visquen Els amants!