dilluns, 27 d’abril del 2009

Cadascú al seu lloc

Bufa de Tramuntana. La mar entra amb força. Anit he somiat. La mir i sembla embarassada. Això, fa dies que ho pens.
Patesc encara l'obstrucció d'ahir.
Les ones, una darrere l'altra, corren a estimbar-se una i altra vegada contra la mateixa pedra.
Jo seguesc tan tossuda com sempre i top, insistent, amb la roca que no foradaré mai.
Aquest bloc ha decidit com ser per mi. El vull més alegre i em treu les cabòries que no dic a ningú mai.

Mentrestant, visc al límit. Dissabte eren llengües, mans, carícies, besos, rajos de colors, ritmes de cançons i perfums de fruites fresques tot el que m'encisava. Ballar fins veure sortir el sol va significar ficar-me al llit amb tu i demanar-te l'orgasme definitiu que em fes pujar al cel sense pedalar i en bicicleta. Ara, dilluns de fer feina, encara no sé com desempallegar-me dels records que fan que et revisqui constantment i noti la teva absència. Ningú et substitueix i tens guardat el teu seient per quan vulguis tornar.
Però contra les Penèlopes, ja ho veus, visc i vaig fent per no perdre el temps mentre t'esper.

diumenge, 26 d’abril del 2009

ABC

Avui no parlaré de tu. Encara que volgués, no ho podria fer. No parlaré de Tu, ni de mi, ni de nosaltres. Tenc tantes coses a dir que se m'obstrueixen totes les vocals en un nus indesxifrable i no vénen a mi ni les consonants ni les paraules.
Avui no puc parlar de tu, ni d'ella, ni d'ell ni de vosaltres. Avui parlar m'és impossible. Només puc dir, cridar i divagar entre mots que no volen dir res. Cantar qualsevol cançó m'ajuda a recordar el llenguatge que et fa ser com ets.
Avui he pelat una ceba i fingit que ja no t'enyor.

divendres, 17 d’abril del 2009

When I miss you

Et seré sincera. Normalment pens en tu dues o tres vegades al dia. Això és una vegada al matí i una al migdia, i/o una a l'horabaixa i una al vespre. Clar que hi hauríem de sumar tots els matins i gairebé cada vespre quan me'n vaig al llit. Però llevat d'això, res més. Ja ho veus, pens en tu de manera intermeitent. Res seriós. Vas i véns. Quan véns, t'estàs amb mi uns escassos minuts, potser segons, i quan t'en vas, ho fas per per hores.
Ara bé, així i tot, em passa que qualque dia, algun molt de tant en tant, pens en tu més del compte i em passa que t'enyor -and when I miss you, how I miss you! Oh! Oh! Avui, per exemple, a les 15:09 en punt, ha fet més de 24 hores -o 48 o 60- que no he deixat de pensar en tu... No saps les vegades que he donat gràcies al cel que aquesta vegada m'hagi passat en vacances!

dimecres, 15 d’abril del 2009

"Llueve a cántaros en mi corazón" Gioconda Belli

Plou i jo tenc ganes de veure't i sentir-te respirar, escoltar els batecs del teu cor i estar-me així, contemplativa, fins que el desig digui prou, i agafar-te llavors ben fort, tant com si volgués menjar-te tot, i ficar-te ben endins de mi i portar-te així sempre en mi. Deixar de voler-te, oblidar que és desitjar-te i mai més enyorar-te.

Ganes de ballar



No tenc paraules però sí música i moltes ganes de ballar. Em compromet a assumir el ritme i ser més salvatge... Que sonin trompetes, baixos i bateries... De primer, piano-piano i a poc a poc que augmenti el ritme insidiosament però lenta. Vull música que m'inciti a moviments sinuosos, sensuals i sutils... i vull moure'm com una moixeta qualsevol de les que hi ha per F. S'acosten a tu i s'autoacaricien. M'ajuntaré a la seva festa -la felina- i ocuparé la plaça del poble com fan els moixos de per aquí. Els he observat durant molt temps. Sé com fer servir la màgia. Jo seré de pèl-roig; tu, gris de retxes negres. En veure'ns, et sorprendràs i ens encalçarem tota la nit i mentre duri l'encanteri només tu i jo sabrem que podem fer l'amor enmig del carrer sense represàlies. Tendrem ganes de ballar per tots els racons que trobem -o dins un cotxe amb una mar sense calma o enmig d'un taller qualsevol en horari de 5 a 7. Ens despullarem de prejudicis i ens descobrirem els secrets i ens confessarem les nostres fantasies. Em llevaràs només el jersei lentament -o potser no tant- i jo t'acariciaré el pèl. Em besaràs tota i ballaràs per a mi al ritme que et marqui la música i, mentre esperam l'arribada de l'èxtasi, ens creurem eterns i tigres enmig d'aquesta selva.
En despertar, només recordaràs haver ballat -per a mi i en posició horitzontal- i a la boca tendràs un regust de nit, líquens, llengua i sexe i riuràs sense saber quina moixa de totes t'ha duit fins a la lluna on hauràs deixat els calçotets.
Així, doncs, vols ballar amb mi ara que comença a ploure i no tenc paraigües?

dimecres, 8 d’abril del 2009

El traç que ens delimita

Ara que vénen les vacances i torn a casa, no em mouria per res d'aquesta illa que m'atrapa.
M'hi estic alienant i em deix abraçar dòcilment. Em faig aigua, roca, duna i penyalar; marçaliana poeta. Se'm dibuixen tots els colors de la mar i sé que no n'he de poder fugir. Lluit contra les ones i som una embarcació a la deriva. La meva gesta és no deixar-me assimilar per aquesta terra ara que s'acosta l'hora d'allunyar-me'n i que, potser per això, em pot el desig de viure-la més, endinsar-m'hi i transformar-m'hi... Però se'm fonen tots els dits de la mà sols de tocar-la i el pensament la recorr de nord a sud i mar endins... Visc entre contradiccions i el problema és que ja no sé si tota jo som illa o algú que respon al meu nom. Potser, però, no n'hi ha per tant, i la realitat parla per si sola. Ens pareixem més del que sembla: no ens delimiten els mateixos confins?

divendres, 3 d’abril del 2009

Fam

Tinc unes ganes de tu que si no et dic no te m'acabes. En tindria, de tu, per a tota la nit i no en quedaria mai satisfeta. T'imploraria, una vegada més, reconèixer els teus plaers més amagats. Et suplicaria, per pura golafreria, una darrera cullerada que, prou que me'n cuidaria, mai fos l'última.
Si no et dic sé que te'm quedaràs tan dins meu que no hi haurà manera de desfer-me de la indigestió que pot causar-me l'empatx que de tu puc arribar a tenir. Però ara tinc fam i tot el que em recomanin es girarà en contra de mi. Obrir la nevera i cercar-hi les confitures que més m'agraden no és la solució, ni la xocolata desfeta que he posat a escalfar mentre imagino mullar-hi els dits i portar-me'ls a la boca; del tot insuficient.
Quan dic que tinc fam, és que en tinc i prou, i estic ressignada a tenir-ne fins no haver quedat sedolla, plena i empatxada de tu.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Distracció

Darrere aquesta porta visc però no sé si en puc dir vida, em sembla que va escriure na Marçal.
Jo ja fa més de tres hores que he començat el matí i encara no he trobat cap feina que em distregui de tu. Jo, tot i que visc, no sé si tampoc en puc dir vida de tenir-te tan arrelat en mi i de no pensar en altre cosa més que escriure't. Em consola saber que l'enamorament, diuen, és un estat hormonal que dura uns tres mesos, però jo em demano si fa temps que visc amb les sensacions i l'èxtasi d'un dimarts qualsevol del mes de febrer -eternament borratxa-, o pateixo una ressaca brutal que em recorda l'abús que vaig fer -i faig- de tu, i que escriure't ja no és la dosi mínima per satisfer les meves necessitats.
Gioconda Belli va escriure No solo de pan vive la mujer i jo hi afegeixo ni de literatura.