dissabte, 27 de juny del 2009

Una closa felicitat

He ballat tota la nit una dansa estranya i m'he aixecat empesa per un desig i he pujat la muntanya amb una necessitat que no sabria dir.
I ha estat avui quan ho he plorat tot. Sense adonar-me he sentit que sentia, que tenia sang a les venes i que sanglotava sense saber per què ni control. Res en especial i tot. I sí, m'he sorpresa abraçant-me els genolls i tota jo. He entès que em tancava en una closa i petita felicitat momentània. Un ara. Un per fi.
Al meu racó no he verbalitzat ni pensat cap frase, cap imatge, cap idea ni concepte. Cap persona. Només he sentit i he plorat.
Ho he plorat tot: l'alegria de viure, l'alegria d'estar amb Tu -i tu-, la d'estar aquí, la família, els amics, les tan bones amistats que m'han rodejat enguany, l'estiu i la primavera. He plorat l'hivern, el pare i ma mare, la distància i l'apropament. Ho he plorat tot. He plorat els morts i he plorat els vius, tots. La germana i n'M. He plorat el dia a dia, la feina i la felicitat, el coratge, la pena i la desesperació. He plorat la sort i la desgràcia, el destí i la voluntat. He plorat el present i el futur... I sí, ho he plorat tot -o gairebé tot. Els anys passats, els darrers 8, els dels 18, les hores més recents que he passat amb tu... He plorat les noves R., M. i T., que m'han omplert de bons moments l'equipatge de tornada. He plorat les hores amb l'E. i n'A, totes les amistats d'F. Les tardes amb Y. oceànica.
He plorat el que tenc, el que voldria i no tendré i el que lluit per tenir. He plorat aquesta terra, aquesta illa i la llengua i les paraules que mai aprendré. I finalment m'he plorat tota. He plorat no estar amb tu, he plorat enyorar-te i també he plorat no necessitar-te.
Ho he plorat tot davant de la gent i entre la gent. He plorat les mans amigues i les desconegudes, les que hi són i hi seran sempre encara que faci anys que no vues ni sents ni vius, com M. que avui no es veia des del T.; com tu, que de vegades hi ets però no.
I m'he aixecat i he notat la carn ella, el cos tot, alleugerit i flexible... i m'han vengut unes ganes enormes i irrefrenables d'abraçar-ho tot. Abraçar els ullastres i les mates, abraçar les pedres i sentir descalça la terra.
I es veu que ho he fet. Que he abraçat figueres, herbetes i arbres, que m'he obert a la terra, que li he obert els braços i abraçada tota, i que li he rigut. I ho record ara no amb una closa felicitat, sinó amb una alegria oberta que tenc ganes de compartir. Una alegria mesurable, a la meva mida. Una felicitat calma i esperançadora.


divendres, 26 de juny del 2009

I...


Potser no t'ho penses, però jo també duc sang a les venes i plor i patesc i enyor i sent i...
I no deixaré que em vegis derrotada. Per això ballaré dibuixant línies corbes i espirals i sentint el pes d'aquest cos que vaig fent-me meu a poc a poc. Em refugiaré en mi mateixa: cos expressiu, cos que parla i que diu. El sents? El veus? Dibuixa aiguavessos, m'abraça tota i es revincla tot. S'estremeix, es fa petit i es reclou en si mateix.
La pell es tiba, el JO parla i conversam com si estiguéssim d'acord en tot.
-I tu, què vols?
-I tu, què fas?
Cercam recés per a la reflexió i decidim quedar-nos immòbils. Potser no ens anirà malament deixar-nos dur pel ritme i aixecar-nos a poc a poc, sense presses, com aquestes hores que semblen eternes i que no passen.
Faig temps com una idiota davant l'ordinador perquè no tenc son per anar-me'n al llit i perquè sé que no vull fer-ho sola.

dijous, 11 de juny del 2009

Etapes i decorats


Ja has passat un altre hivern i comences a veure el "the end" darrere les cortines vermelles d'aquest decorat que han muntat expressament per a tu. Has estat la protagonista de l'obra, la princesa encantada, l'actriu sense nom i amateur que s'ha arriscat a interpretar un paper que no havia estat escrit per a ella. Has viscut, segurament, una vida que no era la teva, però n'has extret tantes coses bones, que ara et costa retornar a la realitat i cercar, sense èxit, el príncep blau que t'ha acompanyat durant tant de temps -sí, aquell príncep a qui havies matat tantes vegades a la universitat, per teories feministes o perquè sempre t'has sentit republicana, però això ara és igual.

Estàs a punt d'acabar una altra etapa i l'angoixa de saber quina serà la propera obra a interpretar et neguiteja. Les preguntes en clau futurista t'assetgen i potser per això fa uns dies no deixes de trencar qualsevol cosa. Estàs massa nerviosa i tot just et costa viure el present.

Però poc a poc tot va aclarint-se. T'has enamorat d'aquest lloc i ho admets. Bé, bé. Almenys tenim clara una cosa. T'agrada aquest teatre, t'agrada el decorat, la gent que hi treballa, els companys de feina... per què has de canviar?

T'adones que sense esperar-t'ho, has triat. De sobte veus els vidres de tota la casa bruts i durant mesos la por de trencar-los t'havia impedit netejar-los i t'havies resignat a veure la realitat que t'envoltava d'una manera distorsionada. Per fi ara t'has decidit a voler veure-hi i sense pors, com la guerrera marçal, has agafat els draps, els poals, el sabó... i has enllestit la difícil tasca d'afrontar-te al present, al demà i a tota la brutícia acumulada als cristalls.

dijous, 4 de juny del 2009

Inèrcia (reescritura)


M'atreus i no sé què fa que camini cap a tu. Hi ha una força que em duu cap allà on descanses i somies. Hi ha una brisa marina que em mena al teu redòs on m'esperes. Hi ha una distància quilomètrica i voldria córrer, però divag a un ritme fatídic aliè a la meva voluntat. He deixat de qüestionar-me què faig. He deixat de reconèixer al meu nom. Desconec aquest paisatge nou que m'envolta i desconec aquest cos que ha deixat de demanar per sobreviure.

T'estim però me'n fot i començ a entendre que el que em satisfà -i necessit- és morir, només, una mica al teu costat cada dia.