dilluns, 1 de desembre del 2014

Som dilluns però podria ser dissabte

T'encanta que plogui. Mig matí i ja ho tens quasi tot enllestit, avui, i el dia es fa llarg i te n'alegres, de poder contemplar rere els vidres, i la persiana mig closa, aquesta brusca que cau tan bé i que no cansa. 
Com t'agrada la tardor, sobretot aquesta que val per totes les tardors, que no s'acaba, que no fa mal ni s'encarnissa amb aquest cos a qui tant li agrada el fred però que, al cap i a la fi, com qualsevol altre, el pateix i se'n ressent i... Aquí el fred, ja se sap, se't fica als ossos i cala, cala profundament i s'enganxa al moll de l'os, al fons de l'ànima...
Has resistit novembre i desembre es presenta dòcil i manyac. Temps hi ha de preparar la casa, les flassades al llit, la roba d'hivern... Tot ben senzill i ben alegre i anar fent, estrenant mes i gorreta de llana i estrenant la pluja, que segueix caient fina, sense ritme i a contratemps, però lenta i amorosa. 
Avui, només la pluja, demà potser també.

divendres, 28 de novembre del 2014

"Som mare i em sent més feliç que mai"



 En realitat el vers versa "Sóc pare i em sent més fill que mai" però què hi farem, has nascut dona i ara... Ara ets tan feliç! Sí, sí, d'acord, ahir no vares poder anar al concert del Botifarra, però escolta, que en 7 mesos i mig només ahir durant 10 minuts et fes ràbia haver de quedar sola a casa amb el menut.... I en un segon, entre mamella i baves -les teves, no les de n'M., perquè Déu n'hi do quin gust és donar el pit!- decideixes fer-te una pizza, posar-te una peli i que avui covaràs el petit encara més que de costum! I és que són tan bons els braços, tan bona l'olor de mare i es dorm tan bé acompanyat! I apa, a gaudir d'una nit sola amb un altre home al llit que no és el teu, però això sí, sense remordiments i amb el consentiment del marit!

I ara admet-ho: no ets d'aquelles mares que ho tenen tot previst, preparat i controlat. Quan necessites un mocador, mai en tens cap a mà, ni tovalloletes espargides arreu. No. El que tens tu són llibres perquè no se sap mai en quines condicions ni quan n'M es posarà a mamar i depèn del lloc van bé uns llibres o d'altres. En Blai Bonet t'espera al llit, na Yolanda González al balancí, en Claudio Naranjo a la tauleta de la sala, l'ordinador al sofà, sempre a mà. Cap llibre acabat i tots a mitges. I a més, Rosa Jové, Laura Gutman, Empar Moliner però també Francesc Garriga van canviant de lloc i de pàgines segons et convé. Na Marta Rojals, en un mes, quan n'M en tenia 3, em va fer anar de l'estiu a la primavera com si res i bé, ara mateix voldria tornar-hi amb L'altra.

No t'avergonyeix dir que segueixes llegint tant com pots perquè al terra, ben a l'altura del petit de la casa, i tombats de qualsevol manera, no sou bàrbars sinó que sou lectors àvids i t'adones que n'hi ha que t'observen i que amb els seus contes ja volen passar pàgina i t'imiten. I sí, ho trobes meravellós.

I que sí, que això que amb els nens petits no es pot llegir i que una no torna a ser ella mateixa ni té temps de fer res perquè et canvien molt la vida... doncs no ho saps, perquè per ara tot ha canviat, sí, però potser no tant, i si ha canviat, tanmateix, ha estat a per bé: l'amor s'ha multiplicat i a casa hi ha una alegria que encara dura -i dius encara perquè sembla de vegades que aquelles hormones del subidón del part i d'uns dies després, encara t'ho facin veure tot color de rosa -o cel, o taronja o millor encara, color vermell de maduixa. De vegades creus que ho has fet tota la vida -això de ser mare- i penses que com pot ser que uns anys abans pensassis que tu mai ho series, que això no anava amb tu, potser no anava ni amb vosaltres.

I que sí, que no tens feina de moment i que tant de bo enguany et truquin passat el gener o més tard encara... Allargar la maternitat serà un goig i per una vegada ho faràs a la manera tradicional: elles a casa i ells a treballar fora i que portin els diners. Tampoc no te n'estàs de queixar-te -si convé- d'haver de fer de mestressa de casa, que això ho heu de seguir fent a mitges i que quina sort que has tengut que ell ho ha entès, i que tu pots estar per la criatura perquè hi ha algú que et recolza a tu i et mima. Collons, que pinta de bé tot plegat, no?

Malgrat una petita ombra familiar, però, estàs decidida a seguir gaudint d'aquest estat, de seguir practicant l'equilibri i de seguir donant-te tota a la vida, sobretot a la vida que tu has donat, i a la vida que a tu te'n dona, de vida. I que no s'aturi la festa que això tot just ha començat. Aquesta sí que és una llarga i bona aventura i aquesta vegada la vares encertar!


diumenge, 9 de març del 2014

Un 8 de març especial



TRIAR
                           A l'Heura
Tu no vas triar pas
d'encertar-me amb el dard
de la teva escomesa
contra el buit. Ni de ser
sovint aquest gran gep
incrustat en la carn
que em blega, insidiós,
amb la seva ombra sempre
present, com si de cop
s'haguessin trasbalsat
tots els confins i ja
no sabés on començo
ni on acabo. Tu
no vas triar, tampoc
d'ésser aquesta glopada
de sol esbatanat
que em sobta, a plena boca
sovint, aquest foc nou
que em parla al fons dels ulls
quan et fan de mirall
i a través teu eixamplo
l'atzur, cavo jardins
ençà i enllà del mur
que ens divideix i ens fita.
Tu no vas triar pas
d'afegir-te a aquest circ
on les rialles sagnen
i on vells funambulistes
percacem vells estaels
inabastables. Tu
no vas triar ni la barca
ni la vela ni el rem
ni lluna ni sorral.

Però jo sí: jo vaig
gosar poder triar.
I el bleix contradictori
d'aquest camí que fem
de costat fins que tu
triïs, sense retop,
no és l'estigma fosc
o lluminós d'un fat
inapel·lable, extern:
el ganivet, la joia
-de doble tall- suspesos
sobre el meu cap sóc jo
qui els he triat. Mai no
podré fer-ne una culpa
esmolada en secret
per disparar-la contra
l'absurd o contra tu
-fosos en una sola
moneda sense cares-.
Tu, que et vares fer carn
dins meu sobtadament
com l'hoste que ha vingut
sense avisar i invoca
lligams atàvics, velles
lleis, pactes segellats
sang contra sang. Llavors,
tapant-me les orelles
per no sentir-te, vaig
triar. Sola, d'arrel,
vaig deixar que pugés
la saba, lentament,
a mesura que obria
les portes i s'inflaven
tot de veles: la mar
que envaïa la casa.
Sola vaig dir-te: creix.
I, pas a pas, sabent
que ens duien els meus peus,
vaig gosar créixer amb tu.

Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida