dijous, 10 de novembre de 2011

20 anys sense Montserrat Roig


"Em sento dir, sempre n'hi haurà una altra que en recollirà els fruits. La barca de vela és com un alè que llepa les aigües que mai no s'aturen. Moviment és insatisfacció. El teu cap torna a sorgir dins els cercles d'escuma. No hi has desaparegut.
El sol em besa l'espinada. S'hi endinsa. Els meus porus, agraïts, el xuclen. M'agradaria d'enclotar-me a l'arena. Sentir-me besada per l'aire -ventet de garbí-, per la llum, per l'aigua. Els elements em perdonen el cos degradat. Cos de dona que ja no recordo quan va començar a envellir. Els elements ni m'admiren ni em jutgen. M'hi deixen estar. Jo no sóc com la Norma, no. No busco l'amor dels altres. Jo només demano als elements que em deixin formar part de les paraules i els pensaments. Roca i sorra. Llum i aigua. A prop de les onades, dins la remor del vent, tot sentint el bramul del mar enfurit o bé la calma de l'aigua blava, tocant l'escalfor amb les mans, petita illa verda i grisa, tant se val. L'illa és la meva amiga.
Voldria saber quan vaig començar a transformar-me en un fantasma."


Montserrant Roig, L'hora violeta (1981)

diumenge, 6 de novembre de 2011

Variació sexual de la meva tristesa*




Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o a la vagina*
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdora tota jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viva quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia, 1992. Dibuix d'Edward Gorey.

dijous, 3 de novembre de 2011

Silenci



Silenci tu, silenci jo. I nosaltres, silenci.
Silenci de podridura, fort, fred i esgarrifós.
Silenci que no enganes, que parles evident i feixuc,
silenci que no m'agrades, que fas pudor i m'escanyes,
que vull parlar i no puc.

Silenci tu, silenci tu. I jo... tsu, tsurutsuuuu... silenci.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Patchwork

Canvies els mobles de lloc i ja no s'hi valen les excuses del feng shui. Inspirada per una navegació sense rumb a la xarxa i sense invertir ni un sol euro d'aquest miserable sou de mitja jornada que tot just has cobrat, et retrobes ben asseguda en aquesta nova cadira i aquesta vella pastera que et fa de taula amb vistes a uns centímetres de cel blau. Al corral, les margalides, els cactus i dues moixes que, amanyagades i silents, ara dormen i que no em fan enveja. Vist el temps que corre, t'estimes més tenir els ulls oberts, seguir endavant i amb coratge, mai fer la gara-gara a aquests que ens ofeguen a poc a poc i tenir la fe i l'esperança que tot s'ha d'arreglar, que si ens unim, que tot pot ser, i potser, tornen a ser veritat aquells versos de Martí i Pol en què cada dia s'actualitza el Via fora, perquè tot està per fer i tot és possible!

Després de fer gairebé un any que tornes a viure a la vila, trobes per fi el teu raconet des d'on ser i escriure i dir aquests dies que es fan fugissers i els que són mal de passar estones. Deixes una mica enrere l'enyorança i et compons la vida a partir de retalls que conformen la teva existència i del que has estat aquests darrers mesos i tota la vida. Enyores tantes coses! Enyores de sobte tant aquest estiu ara que sents els fred a les cames i el dia que s'escurça i el sol que ja es pon. Però la llenya guaita i malda juganera davall l'escala que mena al terrat per omplir la llar de foc i fum i tornar a començar aquesta tardor amb força i energia renovada que haurà d'omplir tots els racons d'aquesta casa dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabtes i diumenges. El fred, enguany, pot venir quan vulgui.

dimarts, 13 de setembre de 2011


Carrer d'aquí, d'enlloc o d'onsevulla d'una no gens trista però petita pàtria que la visc completa. M'aixec de matinet i vaig fent amb una alegria que em ve del fons dels segles -parafrasejant Pla- però sempre convivint amb el buit. El buit del pare. Aquella petita escletxa de felicitat que indica que mai podrà ser sencera. Una buidor que m'acompanya sempre tot i les rialles i aquest estar molt bé que celebr aquí i ara, avui. Demà no ho sé. Em repetesc però és, és així i elemental. El pare, tan pare que hi és sense ser-hi, el forat a la panxa i l'enyorança que s'omple de tot i de res i que mai és suficient però que, tanmateix, basta.

Escric perquè tenc escriguera. Si no, no ho faria. I em plau de fer bugada, espolsar les persianes i saludar les veïnades:
-Com va, Margalida?
-De diumenge per aquí. 
-Jo ja ho veus i amb aquest sol!



I la moixa que em fuig i s'entra en una casa, oberta de bat a bat, i un vellet, assegut a la camilla em mira i riu i em diu que passi, que passi, que encalci la moixa, mentre sent crits des de fora perquè la que feia la xerradeta a la cantonada no sap qui som ni què, i jo, que crida que crida la moixeta que tresca i tresca i descobreix noves olors d'una cuina amb el foc en marxa i lent i un xuf-xuf d'escudella que de segur se'n lleparan els dits. Resulta que som família, de lluny, i que si vols res, ja ho saps, jo visc aquí i jo allà, en aquella casa de les persianes verdes, com totes les del meu carrer, però que, per uns dies, seran les més netes i polides de tota la barriada fins que la pols torni i s'acumuli al seu lloc de sempre, on viu, i rebleixi els buits de la fusta corcada i la pintura gastada pel pas del temps que no perdona. Com diuen els Manel, que vinguin els anys! Aquí, en aquest carrer, avui em té la calma.

divendres, 9 de setembre de 2011

Retorn a Cortázar



"Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente su orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, las esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentía balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias." 
                                        Rayuela, Julio Cortázar.

diumenge, 4 de setembre de 2011

#festaestellés11

FUNDACIONS DE LA RÀBIA [fragment] del Llibre de meravelles.

Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

I visca la poesia de la mà de Vicent, l'homenàs de Burjassot i poeta del poble. Amb tu, Vicent, assumim la veu del nostre poble i lluitam tot i que caminem sempre entre la pols. No hi haurà silenci, Vicent, i direm, com tu ens ensenyares, la paraula justa. Perquè allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble i nosaltres també hem escollit i et seguim decididament tot proclamant, quasi a mode de pregària, aquell gran poema que la gent ja s'ha fet seu i que tots recordam sempre en boca de l'Ovidi. Visquen Els amants!





dimecres, 24 d’agost de 2011

Col·lectiu orgasme, amor cec

ck; width: 400px; height:

Una nit la boira arribà a la vall
soterrant les muntanyes i esglésies.
Va ser quan de sobte el poble es va adonar
que entre ells ja no es podien veure.

Com que la calor es feia insuportable
i cap pudor podia fer-los nosa
es van traure els vestits.

Van sortir sentint-se molt més vius que mai,
desitjant trobar-se uns als altres.
A tot arreu bramaven llits de llibertat
perque l'amor omplia l'atmosfera

i al camí també era la portera
que reclamava feta una fera
convidant als seus pits.

Poc a poc es va juntar més personal
que volia gaudir de la gran festa.
Com que tots els cotxes eren aparcats
ho van fer enmig la carreterra

Crits, gemecs, rises, batecs i palmes
descobriren les virtuts del tacte i els tresors de la carn.

I així tots els llavis es van enjuntar
i els clatells, les galtes de les natges,
i el perfum de tots els cosos extasiats
esclatant un colectiu orgasme

i tot era una gran meravella
també mascle amb mascle i femella amb femella
tots semblants al déu Pan.

Fins que un matí la trista radio va anunciar
que la boira afrodisíaca se n'anava
a buscar d'algun lloc més necessitat
deixant-vos allà a mitat faena.

Però fent servir l'antiga inteligència
per gaudir d'un millor estat de consciència
es van fer saltar els ulls

Bona nit amor meu!

l'amor és cec!

dimarts, 23 d’agost de 2011

#100anysdevalor i un dia

No te'n pots estar i tu també vols fer-li el teu petit homenatge a l'home, homenàs, que et fa estimar més encara el valencià, el teu català. Perquè ens cal molt de valor encara per lluitar per la nostra llengua, perquè tornen les turbulències i sempre, als treballadors de la llengua, ens caldrà estar a l'aguait i ser-hi. Gràcies, Enric, per salvaguardar-nos els mots d'aquesta llengua que no vol ser postergada ni ara ni mai.

Planeta jo (II)

Da outra banda, onde se está a soas co tempo e o eu é un innumerábel que multiplica e se descentra . Chus Pato.

Ataque Escampe - Europa e o ballet from mopalmact on Vimeo.



I a ritme de vals, superar l'enyorança, buidar la cervesa, omplir el cendrer, resistir la calor i evitar la col·lisió entre cossos que dibuixen línies corbes en un univers estel·lar i sense boira.

diumenge, 21 d’agost de 2011

dimecres, 27 de juliol de 2011

La llei de Murphy


Plou poc, però per lo poc que plou, plou prou...
I tu que havies decidit fer bugada.

Però mentre et despertes comencen a posar-se en marxa ordinadors, cafeteres i rentadores i tot són xiulets. Aquest cafè amb llet demana escalfor i asseguda al sofà, descobreixes "1984" de la mà dels Delafe i las flores azules. Avui, que per a molts és que no, us dic bon dia! I amb permís d'Antònia Font, "yupi, happy, porxadeta..."

dimarts, 26 de juliol de 2011

Estiu

Dorms amb un pijama de tardor i rosa. És mànega llarga però no et molesta tot i que si no fos per aquesta síndria que fa gust de festa major i aquestes vacances que tot just aprens a viure, no diries que ets a la plena de l'estiu.
Tens el cap ple de projectes, avions i dates que no quadren mentre passen els dies i l'arena se t'incrusta als dits i les roques ressegueixen el dibuix de traços de sempre a la pell quan vas a S'Algar.

"No m'he mogut d'aquest cos que sóc jo. Amb un sol clic, la meva existència pot encaixar perfectament dins els límits d'aquest cos i quedar-hi tancada. Ja és això, Sóc on he de ser."
Torn a Murakami, el meu Murakami, i pas hores davant aquesta pantalla. L'estiu a la vila té un color estrany i el port m'és enguany una mica indiferent. Vénen els concerts, els Manel i Antònia Font -yupi, hapy, terrasseta! Els cafès no són el que eren i les cerveses a Can M. es converteixen en un ritual marginal però necessari. M'agraden.

Descobreixes noves músiques i et fas una dona 2.0. T'atreu la distàcia, la cuina japonesa i una autocaravana que voldries visitar a l'agost. Qualque dia vas en barca i tens la mar a un pam i el sol de cara. Ben mirat, ja has estat de vacances i avui és un dia qualsevol. T'alegres de saber-te en un equilibri quasi perfecte i retornar a poc a poc a la normal quotidianitat de les dones i els dies. Retornes també a la poesia. En definitiva,

No plou. No fa vent. No fa fred. I la crisi -la punyetera crisi- no és més que un carabassó i mig al plat i que surti el sol avui i faci mal temps diumenge.

dimarts, 24 de maig de 2011

Cant espiritual

Recitares, Biel, com si només jo pogués sentir la teva veu dins aquella sala plena de gent, com si me'l llegissis expressament a mi, que som una persona qualsevol. I el digueres amb tota la intenció de les paraules. I jo, amb tots els 5 sentits, amb el cor i el cos meu vaig escoltar-te aquest cant que vaig fer meu i avui record.



Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que hi sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Joan Maragall

dimecres, 11 de maig de 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural


El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Coratge

Tot i que s'acosten maldades, ho tens molt clar. Seguiràs amb més coratge que mai i més si fa falta.



Gràcies, Obrint Pas. Ahir i avui necessitava la vostra força, el ritme encoratjador i alegre.

Queda molt per al 18 d'abril? Els peus no paren de ballar i les soles de les sabates comencen a desgastar-se. Descalça, no sé si ho podria. La ferida resta oberta, però com a l'encadenat Prometeu, cada dia s'obre i cada dia es cura.

dissabte, 19 de març de 2011

D'espàrrecs i carxofes negres.



Per tu, anar a veure el Barça a Can M. i anar amb el cotxe buit a foravila i tornar-lo carregat de llenya feta estelles com m'ensenyares. Empunyar l'estri amb força i dibuixar la línia corba que resseguirà la punta afilada de la destral, de mànec vermell, i que migpartirà el troc de pi ver, encara, que recollírem de la darrera ventada, ara ja fa molts anys.

Els espàrrecs són molts per no ser d'ombra, manllevats de la pleta del costat però al cap i a la fi, nostres. Les carxofes, de moment bé, i avui en soparé, de la primera, la que em menjaré per tu, com la rasca de canya Valls i el bocí d'ensaïmada de crema cremada que sense tenir gana he tastat per endolcir el paladar.

De foravila, hi anam amb les mans buides i en tornam amb la senalla plena, les sabates brutes de fang i una llista llarga de feines per fer que no tenen aturall i que s'acumulen, inevitablement, com sempre.

dijous, 17 de març de 2011

Al·lucín

I tot perquè en un debat sobre les xarxes socials i el desús d'una cervesa, m'he quedat sola a la terrassa fumant una cigarreta.

Ús i abús en xafarderies, collons, tu, quines manies!

Escric quasi a mode de diari personal, i crec amb la revolució en les xarxes socials.

Per tafanejar més que una mica, telefon a una amiga.

I si res d'interessant vull dir, que em llegeixi que no em pugui sentir.

Si és que vol i li agrada, tothom té dret a fer el que li dóna la gana.

dilluns, 21 de febrer de 2011

#hihasenyal


Quedes meravellada. Despertes tard del teu malson però t'acompanya una multitud que crida amb tu i per tu. Tots desperts. Ningú no dorm. Ja es fa enfora la becadeta, sabem que no és hora de dormir, parafrasejant en Majoral.

La llengua t'ha obligat a enxarxar-te una altra vegada, a tu, que creies que ja no tenies gaires coses més a dir.

De totes maneres, avui, res més; demà passat, Vinyoli.


dijous, 17 de febrer de 2011

Sense senyal


Ja sé que darrerament parlava poc. Justament feia dies que per diferents circumstàncies em venien les ganes d'escriure que m'estava avesant als calls de la pell i a tantes altres ferides per culpa d'aquest mal temps. El tancament del repetidor de TV3 al País Valencià, ca nostra, és una altra d'aquestes putades -i no deman perdó per ser tan realista. Fer una llei explícitament per impedir als valencians poder triar veure TV3 al País Valencià és un atemptat contra la llibertat d'expressió i un altre atac colonialista i imperialista del govern Camps. Ja ho va ser no incloure en la llista de la televisió digital els canals de parla catalana -a diferència de les Illes Balears-, però ara la cosa ha sobrepassat els límits i ens vestim de dol.
Avui, que per fi havia tornat a parlar, tornaré restar una altra vegada muda i sense senyal, com Vilaweb durant 24h, perquè el país, el país sencer, ha estat víctima d'un dels grans atemptats del PP en contra de la llibertat d'un poble, del dret de decidir, d'expressió i ha untilitzat les institucions públiques en contra de la seva pròpia llengua: la catalana.
Que quedi clar, però, que no ens rendirem.