Carrer d'aquí, d'enlloc o d'onsevulla d'una no gens trista però petita pàtria que la visc completa. M'aixec de matinet i vaig fent amb una alegria que em ve del fons dels segles -parafrasejant Pla- però sempre convivint amb el buit. El buit del pare. Aquella petita escletxa de felicitat que indica que mai podrà ser sencera. Una buidor que m'acompanya sempre tot i les rialles i aquest estar molt bé que celebr aquí i ara, avui. Demà no ho sé. Em repetesc però és, és així i elemental. El pare, tan pare que hi és sense ser-hi, el forat a la panxa i l'enyorança que s'omple de tot i de res i que mai és suficient però que, tanmateix, basta.

Escric perquè tenc escriguera. Si no, no ho faria. I em plau de fer bugada, espolsar les persianes i saludar les veïnades:

-Com va, Margalida?

-De diumenge per aquí. 

-Jo ja ho veus i amb aquest sol!

I la moixa que em fuig i s'entra en una casa, oberta de bat a bat, i un vellet, assegut a la camilla em mira i riu i em diu que passi, que passi, que encalci la moixa, mentre sent crits des de fora perquè la que feia la xerradeta a la cantonada no sap qui som ni què, i jo, que crida que crida la moixeta que tresca i tresca i descobreix noves olors d'una cuina amb el foc en marxa i lent i un xuf-xuf d'escudella que de segur se'n lleparan els dits. Resulta que som família, de lluny, i que si vols res, ja ho saps, jo visc aquí i jo allà, en aquella casa de les persianes verdes, com totes les del meu carrer, però que, per uns dies, seran les més netes i polides de tota la barriada fins que la pols torni i s'acumuli al seu lloc de sempre, on viu, i rebleixi els buits de la fusta corcada i la pintura gastada pel pas del temps que no perdona. Com diuen els Manel, que vinguin els anys! Aquí, en aquest carrer, avui em té la calma.