dissabte, 30 de març de 2013

Una necessitat de mort i una urgència de viure

El tractor s'enfilava escales amunt cap al replà de l'església i a mitjan matí ens despertaven les proves de so d'aquella música impactant que ressona cada divendres sant a vespre a la vila i que jo sent encara que no hi sigui.
 
Fa tres anys, l'Stabat Mater ressonà al terrat de casa, mentre el pare es debatia entre la vida i la mort i potser  sabia que aquells eren els crits de les seves trompetes. M'escarrufà, record ara, l'aire gèlid de cara i el plugim, que com cada any, caigué amenaçador. En fa tres que el vent s'emportà molt més del que imaginava.

Que lentes les hores, Quina lenta agonia, la dels ametlers florits.
 
Però Pasqua fa vila i a la vila hi ha poques coses que facin poble. La veu de don G. i de na Maria que demanen any rere any a l'esclau rebel "encara tornaríeu una altra vegada?". I enmig del silenci, davant la façana de l'església, en aquella hora bruixa del capvespre, evocam aquell darrer raig de sol rogenc i melancònic, aquell raig de sol que mor i desapareix enmig de les tenebres, que s'aferra a la façana empedrada de l'església, com qui s'aferra a l'últim alè de vida abans de morir, i baixa l'escala i la façana resta ensangonada i altiva, destructora i resistent, aliena al pas del temps, condescendent i miserable. Aquella façana que ens sobreviurà, que guarda imponent la vila i des d'on segurament molts qualque dia ens acomiadaran.
 
I quin gust però renèixer. Quin gust poder morir-ho tot i recomençar. Buidar-se i quedar sol, ben sol, immòbil, com la nostra façana, sense defectes ni virtuts, res a retreure, quedar entotsolada, fora pors, fora cadenes, despullada de mi mateixa fins i tot, d'un JO que no sé si som, que no sé si em deslliura o si m'enclavitza. Un Jo que es clou i es tanca... Només. I morir sols, tan sols com naixem, i aprendre a viure. Això, tornar a riure, talment com una nova oportunitat, obertament i alegre -bàrbarament alegre. Talment un nou any que comença, un nou cicle. I sí, un nou despertar. Una necessitat de mort i una urgència de viure. Tornar a encarar la vida. 
 
I tot just quan són les nou i mitja del diumenge que vendrà, la banda de música, la font enrevoltada de gent, coloms i molts d'anys. Besades de ritual i cap a l'ajuntament falta gent, que hi sonarà el pasdoble de la freixura, i ens hi veurem tots a hora de berenar. De la vila no hi falta ningú. Passam llista. Segurament hi som tots. Excusats els morts, que tanmateix són entre nosaltres, som els de sempre i ens n'enorgullim de ser-hi, i fins l'any que ve, si Déu vol -i jo sempre pens, que per què no ho hauria de voler!- i entre una certa recança i un glop de palo que passa a la força coll avall, feim com si res i ens sobrevénen les ganes de festa, que ja tornam a ser aquí i tornam tenir a les nostres mans un nou any per renéixer i tornar aprendre a morir.
 
 
 

4 comentaris:

  1. dons bravo! a tornar a néixer i renéixer per aprendre a viure ( que al capdavall és la condició necessària per aprendre a morir, primer estar vius)

    ResponElimina
  2. Sí, primer estar vius! Ser-ne conscients i gaudir-ho! I és meravellós!

    ResponElimina
  3. Uaaaauuuu..... jo no havia vist això!
    M'has fet emocionar...
    Aaaaaal·leluia!!!
    XVM

    ResponElimina
  4. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina