dimecres, 8 d’abril de 2009

El traç que ens delimita

Ara que vénen les vacances i torn a casa, no em mouria per res d'aquesta illa que m'atrapa.
M'hi estic alienant i em deix abraçar dòcilment. Em faig aigua, roca, duna i penyalar; marçaliana poeta. Se'm dibuixen tots els colors de la mar i sé que no n'he de poder fugir. Lluit contra les ones i som una embarcació a la deriva. La meva gesta és no deixar-me assimilar per aquesta terra ara que s'acosta l'hora d'allunyar-me'n i que, potser per això, em pot el desig de viure-la més, endinsar-m'hi i transformar-m'hi... Però se'm fonen tots els dits de la mà sols de tocar-la i el pensament la recorr de nord a sud i mar endins... Visc entre contradiccions i el problema és que ja no sé si tota jo som illa o algú que respon al meu nom. Potser, però, no n'hi ha per tant, i la realitat parla per si sola. Ens pareixem més del que sembla: no ens delimiten els mateixos confins?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada