dissabte, 27 de juny del 2009

Una closa felicitat

He ballat tota la nit una dansa estranya i m'he aixecat empesa per un desig i he pujat la muntanya amb una necessitat que no sabria dir.
I ha estat avui quan ho he plorat tot. Sense adonar-me he sentit que sentia, que tenia sang a les venes i que sanglotava sense saber per què ni control. Res en especial i tot. I sí, m'he sorpresa abraçant-me els genolls i tota jo. He entès que em tancava en una closa i petita felicitat momentània. Un ara. Un per fi.
Al meu racó no he verbalitzat ni pensat cap frase, cap imatge, cap idea ni concepte. Cap persona. Només he sentit i he plorat.
Ho he plorat tot: l'alegria de viure, l'alegria d'estar amb Tu -i tu-, la d'estar aquí, la família, els amics, les tan bones amistats que m'han rodejat enguany, l'estiu i la primavera. He plorat l'hivern, el pare i ma mare, la distància i l'apropament. Ho he plorat tot. He plorat els morts i he plorat els vius, tots. La germana i n'M. He plorat el dia a dia, la feina i la felicitat, el coratge, la pena i la desesperació. He plorat la sort i la desgràcia, el destí i la voluntat. He plorat el present i el futur... I sí, ho he plorat tot -o gairebé tot. Els anys passats, els darrers 8, els dels 18, les hores més recents que he passat amb tu... He plorat les noves R., M. i T., que m'han omplert de bons moments l'equipatge de tornada. He plorat les hores amb l'E. i n'A, totes les amistats d'F. Les tardes amb Y. oceànica.
He plorat el que tenc, el que voldria i no tendré i el que lluit per tenir. He plorat aquesta terra, aquesta illa i la llengua i les paraules que mai aprendré. I finalment m'he plorat tota. He plorat no estar amb tu, he plorat enyorar-te i també he plorat no necessitar-te.
Ho he plorat tot davant de la gent i entre la gent. He plorat les mans amigues i les desconegudes, les que hi són i hi seran sempre encara que faci anys que no vues ni sents ni vius, com M. que avui no es veia des del T.; com tu, que de vegades hi ets però no.
I m'he aixecat i he notat la carn ella, el cos tot, alleugerit i flexible... i m'han vengut unes ganes enormes i irrefrenables d'abraçar-ho tot. Abraçar els ullastres i les mates, abraçar les pedres i sentir descalça la terra.
I es veu que ho he fet. Que he abraçat figueres, herbetes i arbres, que m'he obert a la terra, que li he obert els braços i abraçada tota, i que li he rigut. I ho record ara no amb una closa felicitat, sinó amb una alegria oberta que tenc ganes de compartir. Una alegria mesurable, a la meva mida. Una felicitat calma i esperançadora.


5 comentaris:

  1. serenilicitat en vaig dir un dia que vaig sentir alguna (calque?) cosa semblant...

    m'has fet sentir oceànic...

    petons.

    ResponElimina
  2. Les llàgrimes guaridores, el riure màgic. És bo que ho hagis experimentat. Molts ànims, guapa!
    Per cert, compartim illa?

    ResponElimina
  3. Et guardo el secret i brindo per tu.

    T'estim,

    Ard

    ResponElimina
  4. Encara puc sentir l'olor avui de la serenilicitat, senyors, i me n'alegr moltíssim. I bé, Frannia, si has pogut llegir les consonants correctament, possiblement sí que compartim la mateixa illa.
    I gràcies Ard per guardar-me el secret... a veure si brindam de veres ben aviat, però per tots dos.

    ResponElimina