divendres, 26 de juny de 2009

I...


Potser no t'ho penses, però jo també duc sang a les venes i plor i patesc i enyor i sent i...
I no deixaré que em vegis derrotada. Per això ballaré dibuixant línies corbes i espirals i sentint el pes d'aquest cos que vaig fent-me meu a poc a poc. Em refugiaré en mi mateixa: cos expressiu, cos que parla i que diu. El sents? El veus? Dibuixa aiguavessos, m'abraça tota i es revincla tot. S'estremeix, es fa petit i es reclou en si mateix.
La pell es tiba, el JO parla i conversam com si estiguéssim d'acord en tot.
-I tu, què vols?
-I tu, què fas?
Cercam recés per a la reflexió i decidim quedar-nos immòbils. Potser no ens anirà malament deixar-nos dur pel ritme i aixecar-nos a poc a poc, sense presses, com aquestes hores que semblen eternes i que no passen.
Faig temps com una idiota davant l'ordinador perquè no tenc son per anar-me'n al llit i perquè sé que no vull fer-ho sola.

3 comentaris:

  1. Creus que recloure's és el camí? Tancar-se? Parlar amb el teu jo?
    El teu jo t'esclavitzarà, sempre passa el mateix. Quan realment s'avança i s'aprèn és en interacció amb altres realitats i si és possible ben diferents a tot el que tu ets, ho crec fermament. Ànims!

    ResponElimina
  2. Entre unes coses i altres, el temps davant l'ordinador de vegades sona a idiota i a inútil... És un laberint per perdre's en una estranya conversa. Malgrat l'absurd, et diria que no tanques, que no et tanques.

    ResponElimina
  3. La veritat és que tancar-me en mi i experimentar-me era el que em venia de gust ahir -pràcticament ja no tenia més orelles a qui dir-ho tot!!! I dir-m'ho a mi d'una altra manera era el que em faltava. Però no ho vaig fer i la curvatura del cercle s'ha tancat avui per obrir-se automàticament en espiral i sense que hi hagi hagut ferits de cap tipus.
    Gràcies a les dues pels ànims.

    ResponElimina