divendres, 16 d’octubre de 2009

El meu petit univers



Bé, diguem que vaig canviar de camí; diguem que vaig prendre una decisió encertada, per bé que no sabia cap on em duria exactament; diguem que vaig triar les parets seques a les línies blanques i discontínues de l'asfalt; diguem que vaig preferir els revolts a la rectitud. I ara em perd per ullastres i mates llentiscleres, camps erms i conreats, casetes de fora vila i cavalls blancs alats -que em recordaran eternament a tu.
Em perd i retrob contínuament en el meu univers i no sé on arribaré però sí tenc més clar el que cerc, tot i que de moment em mogui en espiral i en una sola direcció.
Ara és el que em ve de gust, així com escoltar aquesta cançó que desgasta cada dia el meu radiocasset, a tot volum i amb la meva veu de rerefons. Segur que no et sorprèn perquè saps que som de les que canten a la dutxa, te'n recordes?

5 comentaris:

  1. El desamor...tot és més fàcil si les decisions es prenen a conciència.

    ResponElimina
  2. Si tens clar allò que cerques ben segur que quan sigui el moment algú et mirarà als ulls i us mirareu i sabràs qui vol acompanyar-te en el camí pels petits universos compartits de la vida

    ResponElimina
  3. dons sabent el que cerques ja tens molt sabut... Espere que ho trobes! ;)

    ResponElimina
  4. "caminante no hay camino, se hace camino al andar"
    més o menys era així la frase no?
    Crec que és molt encertada en aquests casos.

    ResponElimina
  5. hi han cavalls alats que et portan a la lluna.
    o a mart, on regna un gat

    ResponElimina