La síndrome torró

Jo també torn a casa per Nadal i tenc la síndrome xocolata i de torró, encara que viatgi sense embolicar i sense ametlles. Bon Nadal a tothom i bones festes.

Dilluns de pots i retrats de colors florescent

Dilluns és dia plujós i guants de tapar-se les sedes dels dits gelats amb què jugues de nit i encalenteixes. Calça sabates banyades i té els peus freds. Passeja per carrers de 5.00, de cel ennigulat però no plou i paraigua. Escurça la setmana i espigola les restes que queden de tu -no fa massa temps que vas ser aquí? Dilluns vol jugar a mòbil i es mossega les ungles i en fuma només un mentre neva i aquí no s'atura de ploure.

Dilluns provoca el vòmit, òstia!, i t'enyora, i t'enyora vol dir molt, encara que em costi de dir i encara que em costin de passar aquestes hores llargues amb tantes feines que tenc per fer. Però dilluns és obstinat, i jo, com una burra, m'entretenc a saber, per quan tornis, qui és Andy Warhol i Akira Tominaga, si és que diu això la cançó.

A l'estil de Murakami

-Com és que només et cau bé la gent així? Vull dir la gent com nosaltres, una mica trastocats, rebuscats, que no sabem nedar i ens anem enfonsant. Jo, en Kizuki, la Reiko... Com és que no et cau bé la gent normal?

Haruki Murakami, Tòquio Blues