Estiu

Dorms amb un pijama de tardor i rosa. És mànega llarga però no et molesta tot i que si no fos per aquesta síndria que fa gust de festa major i aquestes vacances que tot just aprens a viure, no diries que ets a la plena de l'estiu.
Tens el cap ple de projectes, avions i dates que no quadren mentre passen els dies i l'arena se t'incrusta als dits i les roques ressegueixen el dibuix de traços de sempre a la pell quan vas a S'Algar.

"No m'he mogut d'aquest cos que sóc jo. Amb un sol clic, la meva existència pot encaixar perfectament dins els límits d'aquest cos i quedar-hi tancada. Ja és això, Sóc on he de ser."
Torn a Murakami, el meu Murakami, i pas hores davant aquesta pantalla. L'estiu a la vila té un color estrany i el port m'és enguany una mica indiferent. Vénen els concerts, els Manel i Antònia Font -yupi, hapy, terrasseta! Els cafès no són el que eren i les cerveses a Can M. es converteixen en un ritual marginal però necessari. M'agraden.

Descobreixes noves músiques i et fas una dona 2.0. T'atreu la distàcia, la cuina japonesa i una autocaravana que voldries visitar a l'agost. Qualque dia vas en barca i tens la mar a un pam i el sol de cara. Ben mirat, ja has estat de vacances i avui és un dia qualsevol. T'alegres de saber-te en un equilibri quasi perfecte i retornar a poc a poc a la normal quotidianitat de les dones i els dies. Retornes també a la poesia. En definitiva,

No plou. No fa vent. No fa fred. I la crisi -la punyetera crisi- no és més que un carabassó i mig al plat i que surti el sol avui i faci mal temps diumenge.