Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o a la vagina*
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdora tota jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viva quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada
Miquel Àngel Riera, El pis de la badia, 1992. Dibuix d'Edward Gorey.
L'últim vers és genial.
ResponEliminaSalut.
Molt hàbil! Un gust llegir-vos a tots dos. (anònima amb X)
ResponEliminaBrutal, genial poema! no conec el poeta....d'obligada lectura pel que veig..bon inici de 7mana!
ResponEliminaGràcies, Elfreelang, bon inici de setmana a tu també! I sí, Miquel Àngel Riera és tot un poeta per descobrir si no el coneixies! Anònima, tu ja el coneixies, no??? I Plovia, l'últim vers, el ritme i la sonoritat és justament el que per a mi li dóna força al poema. Salut!
ResponEliminaJo també el conec, però massa poc, he de continuar legint-lo!
ResponElimina