dissabte, 16 de maig de 2009

Metamorfosi

He arrelat en aquesta illa i em sé aigua de la mar.
M'habita un aleteig constant de nervis al ventre, úter i melic marí. Sota l'aigua i sense escates, no puc pensar. A terra, el vent m'empeny i no puc fer més que adoptar la posició de biaix que tenen els arbres que resisteixen la tramuntana. Em recorr una sang estranya i l'expuls a poc a poc. Sent com si dins mi les aigües d'un torrent s'ho emportassin tot i esborrassin les vocals i consonants que em diuen. Perd la paraula. Em desfaig lentament i escolt els sorolls de la tempesta que guaita darrere aquest turó. Sent la fúria de les rumbades i ensum els esquitxos d'aigua salada que em mullen tota.
Necessitam morir per poder entendre
que és fugaç la rialla [...]
Però les arrels s'enfonsen tant que han traspassat l'illa i he begut del fons marí i he tastat la posidònia. Es fa fosc i resta només una P a la superfície.
M'hi aferr i surt a respirar.
Es fa el silenci. Torna la calma. El JO celebra la nova victòria.
Només algunes algues resten entre els dits dels peus i em recorden que m'estim massa aquesta terra i la mar, i que les muntanyes em fan vertigen. Però P em diu que en una vall hi té un solc preparat per a mi. M'ofereix una metamorfosi conjunta, un nou repte per a tots dos i la por apareix amenaçadora. Però jo, més forta i victoriosa per la batalla guanyada i amb una sang nova, venç la por i accept el repte: li dic que sí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada