diumenge, 17 de maig de 2009

Ana, o caracol i jo.



Et dedic, com tu em vas dedicar, totes les cançons d'amor que em cantaves. Ara tanca els ulls, fes-te caragolet i torna a passejar-te pel meu cos.
T'enyor, quan tornes?

2 comentaris:

  1. He vist que has comentat al meu blog i que fins i tot m'has enllaçat, tot un honor, però el pobre està com un vegetal. Està per estar, perquè em sap mal acabar amb ell, perquè ja el tinc anys, però li allargue la vida innecessàriament. Mil vegades abandonat, mil vegades reengaxat amb la mateixa il.lusa il.lussió de sempre. Però bé.

    Volía comentar-te que el teu missatge m'ha fet, durant uns segons, vore'm en tu reflexat però amb altres coordenades, sent dona i amb uns anyets més. Segurament idealitzacions, que d'això en sé molt.

    ResponElimina
  2. Gràcies, raboset, pel comentari. A mi també m'ha agradat sentir com tot depèn d'il·lusions, com aquest blog, com quan fas una cosa nova i hi tens un desig especial.
    De sobte m'he vista més gran i amb un blog ple d'entrades com el teu i m'ha fet il·lusió... jo que em pensava que aquest blog seria una dèria que duraria poc. Que s'acabi no em fa por, perquè els finals formen part de la vida... però fan pena, això sí.
    Sobre el teu blog, encara que no escriguis amb la mateixa assiduïtat que abans, t'anim que segueixis fent-ho quan la il·lusió torni a tu... Potser no hi has de mantenir la relació del principi, i només fer-lo servir quan el cos t'ho demani. Aquí la veu de Campaneta o Peter Pan.
    Molts ànims i salut!
    Per cert, m'encanta la foto del blog. De qui és?

    ResponElimina