dissabte, 19 de març de 2011

D'espàrrecs i carxofes negres.



Per tu, anar a veure el Barça a Can M. i anar amb el cotxe buit a foravila i tornar-lo carregat de llenya feta estelles com m'ensenyares. Empunyar l'estri amb força i dibuixar la línia corba que resseguirà la punta afilada de la destral, de mànec vermell, i que migpartirà el troc de pi ver, encara, que recollírem de la darrera ventada, ara ja fa molts anys.

Els espàrrecs són molts per no ser d'ombra, manllevats de la pleta del costat però al cap i a la fi, nostres. Les carxofes, de moment bé, i avui en soparé, de la primera, la que em menjaré per tu, com la rasca de canya Valls i el bocí d'ensaïmada de crema cremada que sense tenir gana he tastat per endolcir el paladar.

De foravila, hi anam amb les mans buides i en tornam amb la senalla plena, les sabates brutes de fang i una llista llarga de feines per fer que no tenen aturall i que s'acumulen, inevitablement, com sempre.

6 comentaris:

  1. les feines s'acumulen, però no és problema si queda il.lusió per fer-les

    ResponElimina
  2. ara mateix em ve la dèria d'anar a collir carxofes i espàrrecs....ves per on! tant debò pogués gaudir d'aquestes feines!

    ResponElimina
  3. Carxofes i espàrrecs? Mmmmmmmmmmm, ensaïmada de crema!! :)

    ResponElimina
  4. Foravila, un terme que trob molt a faltar, tot i que quan hi som el darrer que se m'acud és posar-me a fer feina... és el que té l'enyor... supòs. Besades :)

    ResponElimina
  5. Guapa, un text ben carregat de significat. També en un dia molt assenyalat. (*)

    ResponElimina
  6. Jesús, sí, sempre hi ha il·lusió i -no falta mai- i sempre trobam temps per fer aquestes feinetes i aquesta és la gràcia. Coses de la terra...
    Elfreefang, avui som jo qui faig el teu mateix comentari. No puc anar a fer la volteta del matí perquè tenc curset!!! I vull anar a foravila!
    Vida, ens hem retrobat? Eres el blog dels rodets de fil?
    Aiguasalada, no et pensis que som tan feinera... Quan puc, agaf la taleca i el tassonet de vi i m'encant berenant i gaudint del paisatge... Les feines, dosificades!
    I gràcies, anònim! El dia era el dia que era, sí. El meu primer, viscut com vaig poder, escrivint i gaudint de les petites coses, com a ell li agradava i per ell. Muaks!

    ResponElimina