Els espàrrecs són molts per no ser d'ombra, manllevats de la pleta del costat però al cap i a la fi, nostres. Les carxofes, de moment bé, i avui en soparé, de la primera, la que em menjaré per tu, com la rasca de canya Valls i el bocí d'ensaïmada de crema cremada que sense tenir gana he tastat per endolcir el paladar.
De foravila, hi anam amb les mans buides i en tornam amb la senalla plena, les sabates brutes de fang i una llista llarga de feines per fer que no tenen aturall i que s'acumulen, inevitablement, com sempre.
les feines s'acumulen, però no és problema si queda il.lusió per fer-les
ResponEliminaara mateix em ve la dèria d'anar a collir carxofes i espàrrecs....ves per on! tant debò pogués gaudir d'aquestes feines!
ResponEliminaCarxofes i espàrrecs? Mmmmmmmmmmm, ensaïmada de crema!! :)
ResponEliminaForavila, un terme que trob molt a faltar, tot i que quan hi som el darrer que se m'acud és posar-me a fer feina... és el que té l'enyor... supòs. Besades :)
ResponEliminaGuapa, un text ben carregat de significat. També en un dia molt assenyalat. (*)
ResponEliminaJesús, sí, sempre hi ha il·lusió i -no falta mai- i sempre trobam temps per fer aquestes feinetes i aquesta és la gràcia. Coses de la terra...
ResponEliminaElfreefang, avui som jo qui faig el teu mateix comentari. No puc anar a fer la volteta del matí perquè tenc curset!!! I vull anar a foravila!
Vida, ens hem retrobat? Eres el blog dels rodets de fil?
Aiguasalada, no et pensis que som tan feinera... Quan puc, agaf la taleca i el tassonet de vi i m'encant berenant i gaudint del paisatge... Les feines, dosificades!
I gràcies, anònim! El dia era el dia que era, sí. El meu primer, viscut com vaig poder, escrivint i gaudint de les petites coses, com a ell li agradava i per ell. Muaks!