diumenge, 18 de novembre de 2012

Obertura


DE BAT A BAT

Tot té un origen
                         diuen
i quin és
             els dic
l’origen de l’origen?

Els camins d’un gran mandala?
Les patates al caliu?
Els cossos que entrecuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant-se?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?

Tot té un origen
                         han dit
i quin és
             he dit
l’origen de l’origen?

O és dins d’un triangle on s’hi inclou, el pensament?
O són fregides amb el suc de les olives, les patates?
O són les cuixes, les que entre elles fan els cossos?
O és el glaç que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’obre de bat a bat?
O era un raig o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se aquell mot dit, fent-se matèria?

Tot té un origen
                         van dir
i quin és
             vaig dir
l’origen de l’origen?

Va ser una o. Una bombolla.
Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge!
Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert.
Una bombolla, oberta. El sol, obert.

Tot té un origen
                         diran
i quin és
             diré
l’origen de l’origen?

L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se, un mateix. 


Blanca Llum Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari