silenci

Concloc que si tornam sords de grans, no és perquè sí. Alguna cosa d'inconscient ens dicta que millor tornar sords i poder dormir que sentir qualsevol renou i imaginar-nos les passes de la Mort al llarg passadís mentre en el silenci de la nit feim esforços per reconèixer la seva maleïda no presència. Tornam sords per no tornar-nos bojos i no posar-nos a córrer i no deixar que ens atrapi i fugir de l'inevitable.

Ja sé que no ho he de fer, ja sé que no l'hem convidada, però tanmateix jo vigil aquesta porta decida a aturar-la i dir-li que no, que no vengui encara, que no és el moment, que ens queda molt i que a més, avui no duc el meu millor pijama.

Fa molts dies que vàrem sortir d'Hac i uns 40 que vàrem estar aïllats. Fa massa setmanes que tenc massa coses a reflexionar, massa preguntes i no flueixen i s'estanquen i es podreixen. Fa massa temps que volia escriure i em sap molt de greu ara no tenir res més a dir.

Com fer un rissotto -o transcripció dialogística a 5 veus.

-Coser durante tretze minuts
-Aigua, i açò és parmesà.
-Sí, però tot, tot vi, potser serà molt, no?
-Primer tires l'arròs i després l'aigua.
-Primer s'ha de posar all...
-Potser hauria de rallar açò? [es refereix al formatge]
-Encén el foc, a foc lent.
-En este foguer?
-No, en l'altre. Així o així? [Es refereix a la rallació del formatge].
-No, al revés.
-Els alls, els trenque?
-Fes-ne trossets [i P. talla els alls.]
-Tu tens algun CD, així xulo? [C. mira de posar música]
-Els bolets, potser els hauríem de rentar?
-Els lleve l'aigua... tenen molt bona pinta. Aixina va bé?
-[M. concent amb la mirada]. -Els obro?
-Sí, són bons, no?
-Ara tires l'all. Tira, tira, no passa res.
-Què, una cerveseta?
-No... no n'hi ha...
-Doncs una coca-cola.
-Blanc o negre?
-No n'he fet mai, de rissotto, serà un experiment!
(Diuen no sé què d'un experiment... No se'ls entén)
-Mira, i aquí en tens grans. T'agraden grans?
-Per fer el rissotto?
-T'agraden més grans...
-Sí, així...
-Ja pots tirar els bolets, eh?
-Una cullera.
-Espera't! No els vols passar per aigua?
-Així o més?
-Però n'hi podem llevar, no?
-L'all?
-On són les olives?
-Les olives... les grosses?
-El foc!
-M'agrada tant l'olor de l'all...
-Crec que ara mateix m'estic adormint.
-Segur que hi haurà prou bolets?
-Clar, posa'ls tots.
-Que bo! Mmmmm...
-[C., que estava en el tema de la música] Això són Melodías Pizarras.
-I això que no hi havia gana!
-Meam jo...
-I el vi, que s'ha d'obrir?
-Demà pondré.
-A on? [Rialles]
-Ai mira, [obrint la gelera] aquí tens un all.
-Sí, posa-l'hi.
-Si que hi ha cosa en aquesta nevera!
-Com el conte aquell de la sopa de pedra...
-Ala, que tens feina!
-La part verda és indigesta.
-Doncs és la més bona.
-Puja, puja, puja el foc... Més amunt.
-Jo quasi que podria posar l'altre... així petita [es refereix a un tomàtic i etxema, que vol dir que esternuda].
-Ai, ai!
-Salute!
(P. torna a dur el davantal posat del País Basc comprat a Lapurdi i M. se'n lia un altre.)
-Tot.
-Per mi li pots apujar el foc.
-El què?
-Que vagi una mica més ràpid.
-És calent?
-Sí, és calent, sí, però... [parlen del vi]
-Açò com va? [Intent d'obrir una botella de vi]
-Sí, ho has estacat bé, però... espera... Que estrany! [Xapa el tap].
-Quedarà per a la posteritat... [xuf-xuf de fons].
-Ei, va fent, eh?
-Sí, va fent.
-Que n'ha obert una altra [de botella de vi]?
-No, és la mateixa encara. [Pluf]
-Estàs ponent...?
-Vols dir que estàs fent un post?
-Com va el rissotto?
-Va, va...
-Fa bona olor...
-Ai! Hi ha un retalló de salmó fumat!
-Un vinet? Per tastar-lo, a veure si és bo, encara que siga per cuinar.
-Quin vi és?
-Un ribeiro vulgaris. Aneu fent, que jo ara vindré. [Se'n va a fer una becaina]
-Açò ja està.
-Ja està? Posa-l'hi l'arròs. Aquí ho tens per mesurar.
-1 got per persona?
-No! 2 gots i mig! [I discuteixen les mesures].
-Posa-l'hi ja que se't cremarà.
-Li lleve l'oli?
-No, no n'hi treguis. El rissotto es fa amb prou oli.
-3... 4...!
-3 i mig llarg... i el que sobri per Castelao.
-Tu ho fas només amb vi?
-Ah! Bé, no ho havia sentit mai...
-Serà molt! A veure quina cara fa això? Fa bona olor!
-Escolta, fantàstic!
-Remena, remena... Va agafant-se.
-Jo no ho faria així... Un brou calent i li ho tires quan va bullint...
-Tira-l'hi, tira-li el vi...
-Passa que crec que ha d'estar una mica més fort. Jo ho posaria a l'altre [fogó].
-Però què... què és un diàleg? No ens ho pots... [sí, sí que he pogut, no ho veus?].
-Unes olives, no?
-Ja les hem amagades!
-Davall el llit! Ah, mira.
-Què es pensaven?
-(taralejant) Olives d'A. Quant temps triguen a fer-se?
-Estes igual 2 mesos o m 2 i mig.
-Com ho veus? En teoria no s'ha de deixar de remenar aquest tipus d'arròs.
-A foc lent o a foc...
-Aquest triga de 13 a 15 minuts.
-Hi pose aigua, hi pose sal?
-També ho podem deixar així a foc lent i tapar un poc... Ho pots tapar? Després ho haurem de tapar per posar el parmesà.
[Discutim sobre les olives, la popa que tenen les sevillanes...]
-Boníssimes!
-Se'l veu cruet, encara...
-Hi posa'm un poc més de vi?
-Posa-li'n.
-Tu què faries? L'hi tiraries el formatge?
-Sí, potser sí, perquè ja li queda poc per fer...
-[Remena i el tasta] Uf... està cruet. [Afegeix més vi, més formatge i acaben la botella].
-Quina manera, no? El rissotto...
-De marejar l'arròs!

Histèria

Hipòcrita! Hipòcrites! No dir res és callar el que penses i ser, políticament correcte amb aquesta feina. No ser capaç de dir les coses pel seu nom. Ser, una altra vegada, la despistada que vol salvar el cul, per acabar per no salvar res.
Fas gala del teu tarannà més diplomàtic, els dediques una rialla i els animes en el que faci falta... però t'ho menges tot. I com un cuc fastigós, se't cargolen per dintre els mots no dits i tot se't podreix a la boca. Et descompons tota tu i no vols ni refer-te.
D. s'ha aixecat avorrit i mandrós i tot han estat un reguitzell de situacions degradants que t'han fet pensar que no, que no és fàcil viure al Pol Nord, i que no hi ha cap llar en aquest iglú que t'encomani escalfor, i ja t'hi val (!), que t'hi vas mal acostumant i quina pena... Quina mala sort.

Només et consola anar-te'n al llit d'hora. Aquí, en aquest extrem del planeta, en aquestes latituds i dates, no cal apagar cap llum... Tot és fosc a tothora i emborratxar-te i tancar els ulls saps que farà arribar demà d'una altra manera i, potser, t'alegraràs de tornar a veure ploure una altra pluja i un altre sol.

Felicitat s'escriu amb P

De vegades la felicitat ho sembla, però quan trobes de sobte la peça que et faltava, vas inflant-te d'una estranya alegria i afirmes que tot encaixa i que el trencaclosques ja pot tornar a desfer-se en voler perquè victoriosa l'has completat amb la darrera peça que no has hagut de cercar i que has atret sense adonar-te.
Ara, I make our own kind of music i, malgrat les adversitats, o malgrat que desapareguis en un espai de temps massa curt, ara dic, visc el present i prepar aquesta casona per a un Tu, amb qui estic disposada a pintar clovelles de taronja, compartir tes i infusions de timonet i viure't més enllà del temps i sense treva.

Make Your Own Kind Of Music, Mama Cass Elliott

Nobody can tell ya;
There's only one song worth singin'.
They may try and sell ya,
'cause it hangs them up
to see somone like you.

But you've gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sing along.

You're gonna be knowing
the loneliest kind of lonely.
It may be rough goin',
just to do your thing's
the hardest thing to do.

But you've gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sings along.

So if you cannot take my hand,
and if you must be goin',
I will understand.

You gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sings along.

Post vacances

Dilluns manifesta la teva absència
i el fred,
la falta de radiadors.

La síndrome torró

Jo també torn a casa per Nadal i tenc la síndrome xocolata i de torró, encara que viatgi sense embolicar i sense ametlles. Bon Nadal a tothom i bones festes.

Dilluns de pots i retrats de colors florescent

Dilluns és dia plujós i guants de tapar-se les sedes dels dits gelats amb què jugues de nit i encalenteixes. Calça sabates banyades i té els peus freds. Passeja per carrers de 5.00, de cel ennigulat però no plou i paraigua. Escurça la setmana i espigola les restes que queden de tu -no fa massa temps que vas ser aquí? Dilluns vol jugar a mòbil i es mossega les ungles i en fuma només un mentre neva i aquí no s'atura de ploure.

Dilluns provoca el vòmit, òstia!, i t'enyora, i t'enyora vol dir molt, encara que em costi de dir i encara que em costin de passar aquestes hores llargues amb tantes feines que tenc per fer. Però dilluns és obstinat, i jo, com una burra, m'entretenc a saber, per quan tornis, qui és Andy Warhol i Akira Tominaga, si és que diu això la cançó.

A l'estil de Murakami

-Com és que només et cau bé la gent així? Vull dir la gent com nosaltres, una mica trastocats, rebuscats, que no sabem nedar i ens anem enfonsant. Jo, en Kizuki, la Reiko... Com és que no et cau bé la gent normal?

Haruki Murakami, Tòquio Blues

La casa que vull

Unes bigues i sostre baixet de dos aiguavessos. Una habitació a les golfes i sabates del 46, desparellades. Un bany amb finestra i dutxa de rajoletes de color blanc. Tavalloles de promoció del C., olles de S. i estores grans de colors i que no combinen. Els llençols que ens varen dur els Reis. La tetera vermella. Els estris manufacturats per al tofu i la torradora de berenar els diumenges a deshora i dins el llit. Els Manel, Glisando, Clara Andrés o els Ataque, que tenen nou disc i tu, malgrat tot, hi ets. Els llibres -el "poemo"-, Vicent, Damià, M.M.M.. Els records de Ll., els de 9 anys. Danaë a la capçalera del llit, la roba sempre per plegar, els dinarets de calent i els sopars vegetarians... Mmmm, les teves ensalades! Una butaca: la butaca de llegir. El sofà, Martín Hache, Crazy, Fellini i "La princesa prometida". La gelera amb dues tomàtigues i formatge blanquet, i al rebost, pa, oli de la cooperativa, i una botella de vi.
La casa ideal que vull no té exigències arquitectòniques i em puc fer meva qualsevol casona o cau de bruixes. Li perdonaré que no tengui la gran majoria de coses que tenen la gran majoria de cases i me la podré fer igualment meva. Però a la casa que vull no puc perdonar-li una, només una, cosa. A la casa que vull no li perdonaré que no tengui amagats els teus bolígrafs especials pertot arreu i les taques de tinta negra a les cortines i a la meva camisa preferida. A la casa que vull hi ha d'haver un lloc per a tu.

Mèu, fa la mixeta.

Aquí teniu un nou descobriment, si és que no coneixíeu ja Maria Coma. A veure si us vénen, com a mi, ganes d'adoptar moixons. O eren ganes de ser adoptada???

PP (que entendrem que vol dir post post): No sé per quina raó no he pogut penjar el vídeo directament al blog, així que almenys us envii l'enllaç. Ho seguirem intentant.

No tots els mecanismes

Puc fer tot el que vulgui. Em moc com un mòbil perpetu i desafii la llei de la termodinàmica perquè sé que quan jo ho decideixi, restaré immòbil. La temperatura d'aquest cos meu és d'estat febril i em plau de divagar en altres cossos que intercanviïn amb mi energia i impulsin aquests 54kg amunt i avall d'aquest quart creixent de lluna, des d'on he perdut les sabates i em gronx amb un gat que vol moixaines. Si em dius vine, vénc. Si fa fred, mantes; si calor, gel. Si rialles, tacte; si tacte, pell. Resistència fallida. Una làmpada encesa que no cal apagar i dues bombetes a punt d'explotar.

Nits especials

¿No ves que lo nuestro es raro?
Sigue intacto en mil pedazos
y no logra romperse.

Respira ileso en sus estados graves,
tanto hablar del fin
que ahora apenas duele.

Y aun así, te reirás,
volvería a revivirlo sin dudar.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Más noches reversibles para saborear
las horas más humildes con un placer más intenso.

¿No ves que si hemos perdido
hemos ganado historias que contar?
Más que algunos tienen.

Recuerda que si caímos en picado
es porque a veces fuimos nubes con la mente.

Si pudiera transformar nuestras noches
en un ciclo sin final.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Pero eso es imposible, el tiempo ganará,
entonces sólo espero que cuando vuelva a sonar
tú pierdas la vergüenza y grites oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...

Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...
Y ya no me importa que mire la gente.

Oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...

Petits tresors

Salives. Ets golosa i desemboliques el caramel que fas passejar i bellugar-se per la llengua. Una escalfor et regalima coll avall, i en arribar al ventre, sents voleiar unes papallones que et fan viure -i amb erra.

Alerta, no et confonguis, no sé de què fan olor els núvols ni tenc la regla, però avui la felicitat té gust de xupa-xups i celebr que hi hagi un peixet d'escates blaves nedant a la meva panxa fent-me pessigolles.

Momentànies

Res més.

El meu petit univers

Bé, diguem que vaig canviar de camí; diguem que vaig prendre una decisió encertada, per bé que no sabia cap on em duria exactament; diguem que vaig triar les parets seques a les línies blanques i discontínues de l'asfalt; diguem que vaig preferir els revolts a la rectitud. I ara em perd per ullastres i mates llentiscleres, camps erms i conreats, casetes de fora vila i cavalls blancs alats -que em recordaran eternament a tu.
Em perd i retrob contínuament en el meu univers i no sé on arribaré però sí tenc més clar el que cerc, tot i que de moment em mogui en espiral i en una sola direcció.
Ara és el que em ve de gust, així com escoltar aquesta cançó que desgasta cada dia el meu radiocasset, a tot volum i amb la meva veu de rerefons. Segur que no et sorprèn perquè saps que som de les que canten a la dutxa, te'n recordes?

Darrere la porta

Per por d'equivocar-te, compres un llibre que ja has constatat que no té, i evites aquell diàleg incòmode que ve a dir -No t'agrada? -Sí, sí, però ja el tenc... O simplement veus que no has endevinat ni de bon tros els seus gustos... I això sempre t'ha fet sentir petita i inferior.
Però bé, ara vas a tir segur així que penses "Pots venir quan vulguis. Gairebé ja ho tenc tot a punt: la gelera plena, les bombetes de colors arreglades i penjades, el suc de taronja per demà al matí, les classes preparades, les feines del banc fetes, la roba neta., el llibre embolicat.. Pica, de totes maneres, abans d'entrar a la porta; restarà tancada perquè vull poder decidir en el darrer moment ser o no a casa. El llibre que t'he comprat a mi també m'agrada."

Interpretació

-Sí, ja estic. Podem començar.

[S'obre el teló i t'adones que l'escenari és el mateix, llevat d'alguna cadira canviada de lloc i el color càlid que fa ara la lampadeta de la taula de fusta; els vells actors vénen a saludar-te i aprofiten per dir-te que s'estan a una altra sala, i que sort; mires amb recel el que t'envolta i hi ha noves cares i nous diàlegs que aprendràs gustosament -ja ho saps, t'ho diu el cor.
Diumenge, però, és una obra que t'espanta perquè no t'agrada sentir com impacta enmig del silenci el soroll insistent de les campanes de l'església, que criden anar a missa, com si això fos l'únic divertiment de masses a fer en el dia del senyor i aquí.
Però això ara és igual. El que compta és que per fi romps el silenci i, sorpresa de la sonoritat de les teves paraules, tornes pronunciar el teu nom i decideixes improvisar el teu nou paper tot imaginant-se ser Anita Ekberg a La dolce vita. De sobte rius i encuriosida et demanes qui serà el teu Marcello Mastroianni que vendrà a banyar-se amb tu a la Fontana de Trevi.]

Vacances, lectures i parèntesis

Primer de tot em disculparé per no haver donat senyals de vida durant tant de temps. La veritat, ho tenia pendent, però la falta d'una bona connexió cada vegada que em venien ganes d'escriure va fer retardar el moment.

La veritat és que just ara acab de llegir El meu amor Sputnik, de Haruki Murakami, i crec que duc un total de més de mil pàgines llegides durant aquest estiu (quatre llibrets). Ara que faig el recompte vagament, pens que he duit un ritme de lectura poc habitual en mi i que he gaudit com una nina petita... M'ho he passat genial trobant moments a deshores, llocs insospitats i companys de viatge que m'han deixat fer-ho. Realment, un gust. Ara ja fris de començar-ne un altre, mentre estigui així de vacances, i esperant una telefonada que em digui que em donen feina vés a saber on.

De moment un deix amb una cançó que fa estiu, estiuenca, vaja, i que em recorda que som més feliç que un gínjol... que no em bec els cafès sola, que em sent més jo que mai i que us enyor a tots igual, però amb alegria. I dic a tots -i totes-, gats i gossos.

Si un dia...

Si un dia plou la tristesa, i un matí com aquest venteja la indecisió, i no sé d'on bufa,

jo, que som d'aquí de tota la vida, empeltada de terres de més enllà,

però amb les arrels ben profundes arran de mar i 12 kilòmetres endins,

jo, dic, decidesc que avui sí, que avui t'enyoraré, i demà ja ho veurem,

perquè ahir no gens,

i ara, ara no tant, però fa unes hores molt.

Jo, que un dia com aquest som com a poca cosa,
i com una tortugueta vaig fent a poc a poc la meva via,
avui no sé la meitat de les coses que normalment tenc clares,
i tot se'm presenta com a grans dilemes a resoldre,
i que no vull,
que no puc resoldre enmig de tanta boira,
que ahir era lluna plena i com si no.


Jo, que em passeig feliç per la corda fluixa,
observ la gent i crec que visc en un dels pobles que més xerra de la gent.
I jo som la gent, i em deman què diran de mi.
I pens que tenc sort de viure de manera intermitent en aquesta F.,
que sortir fora -hi ha un dins?- et fa veure les coses des d'una altra perspectiva.
I aquí, la gent, sempre ho té molt clar,
i jo no vull enfadar-m'hi, però,

i faig sovint d'advocada del dimoni...
i no sé si m'acab de trobar bé en aquest paper.

Jo, que fa dos dies que tenc internet i deix de sentir-me aïllada,
aprofit per contrastar les notícies, quotidianitats i complicitats,
i veure si m'has dit res;
llegir si m'enyores o encara m'estimes;
i amb una certa alegria -i una mica de tristesa- veig que no,
i dissimul, com si així les coses fossin més fàcils,
que demà seré una dona més forta i que tornaré al bar sola

i que llegiré el diari sense tu

però pensant-hi i volent que venguis a beure't el cafè amb llet que t'he demanat

i que fa dos dies que em bec per tu quan es refreda.

Abraçar-te

Si veiessis el que he escrit fins ara et riuries de mi. Tot eren excuses per aconseguir escriure que vull abraçar-te aquesta nit. Que vull que sentis que t'abraçaré quan t'adormis i que no me n'aniré aquesta vegada quan t'hagis adormit, que quedaré tota la nit al teu costat perquè vull tornar a fer-ho i perquè vull només això, dormir abraçada a tu, i tenir el plaer de sentir una altra vegada els teus braços abraçant-me a mi i amb força.