Una closa felicitat

He ballat tota la nit una dansa estranya i m'he aixecat empesa per un desig i he pujat la muntanya amb una necessitat que no sabria dir.

I ha estat avui quan ho he plorat tot. Sense adonar-me he sentit que sentia, que tenia sang a les venes i que sanglotava sense saber per què ni control. Res en especial i tot. I sí, m'he sorpresa abraçant-me els genolls i tota jo. He entès que em tancava en una closa i petita felicitat momentània. Un ara. Un per fi.
Al meu racó no he verbalitzat ni pensat cap frase, cap imatge, cap idea ni concepte. Cap persona. Només he sentit i he plorat.
Ho he plorat tot: l'alegria de viure, l'alegria d'estar amb Tu -i tu-, la d'estar aquí, la família, els amics, les tan bones amistats que m'han rodejat enguany, l'estiu i la primavera. He plorat l'hivern, el pare i ma mare, la distància i l'apropament. Ho he plorat tot. He plorat els morts i he plorat els vius, tots. La germana i n'M. He plorat el dia a dia, la feina i la felicitat, el coratge, la pena i la desesperació. He plorat la sort i la desgràcia, el destí i la voluntat. He plorat el present i el futur... I sí, ho he plorat tot -o gairebé tot. Els anys passats, els darrers 8, els dels 18, les hores més recents que he passat amb tu... He plorat les noves R., M. i T., que m'han omplert de bons moments l'equipatge de tornada. He plorat les hores amb l'E. i n'A, totes les amistats d'F. Les tardes amb Y. oceànica.
He plorat el que tenc, el que voldria i no tendré i el que lluit per tenir. He plorat aquesta terra, aquesta illa i la llengua i les paraules que mai aprendré. I finalment m'he plorat tota. He plorat no estar amb tu, he plorat enyorar-te i també he plorat no necessitar-te.
Ho he plorat tot davant de la gent i entre la gent. He plorat les mans amigues i les desconegudes, les que hi són i hi seran sempre encara que faci anys que no vues ni sents ni vius, com M. que avui no es veia des del T.; com tu, que de vegades hi ets però no.
I m'he aixecat i he notat la carn ella, el cos tot, alleugerit i flexible... i m'han vengut unes ganes enormes i irrefrenables d'abraçar-ho tot. Abraçar els ullastres i les mates, abraçar les pedres i sentir descalça la terra.
I es veu que ho he fet. Que he abraçat figueres, herbetes i arbres, que m'he obert a la terra, que li he obert els braços i abraçada tota, i que li he rigut. I ho record ara no amb una closa felicitat, sinó amb una alegria oberta que tenc ganes de compartir. Una alegria mesurable, a la meva mida. Una felicitat calma i esperançadora.

I...

Potser no t'ho penses, però jo també duc sang a les venes i plor i patesc i enyor i sent i...
I no deixaré que em vegis derrotada. Per això ballaré dibuixant línies corbes i espirals i sentint el pes d'aquest cos que vaig fent-me meu a poc a poc. Em refugiaré en mi mateixa: cos expressiu, cos que parla i que diu. El sents? El veus? Dibuixa aiguavessos, m'abraça tota i es revincla tot. S'estremeix, es fa petit i es reclou en si mateix.
La pell es tiba, el JO parla i conversam com si estiguéssim d'acord en tot.
-I tu, què vols?
-I tu, què fas?
Cercam recés per a la reflexió i decidim quedar-nos immòbils. Potser no ens anirà malament deixar-nos dur pel ritme i aixecar-nos a poc a poc, sense presses, com aquestes hores que semblen eternes i que no passen.
Faig temps com una idiota davant l'ordinador perquè no tenc son per anar-me'n al llit i perquè sé que no vull fer-ho sola.

Etapes i decorats

Ja has passat un altre hivern i comences a veure el "the end" darrere les cortines vermelles d'aquest decorat que han muntat expressament per a tu. Has estat la protagonista de l'obra, la princesa encantada, l'actriu sense nom i amateur que s'ha arriscat a interpretar un paper que no havia estat escrit per a ella. Has viscut, segurament, una vida que no era la teva, però n'has extret tantes coses bones, que ara et costa retornar a la realitat i cercar, sense èxit, el príncep blau que t'ha acompanyat durant tant de temps -sí, aquell príncep a qui havies matat tantes vegades a la universitat, per teories feministes o perquè sempre t'has sentit republicana, però això ara és igual.

Estàs a punt d'acabar una altra etapa i l'angoixa de saber quina serà la propera obra a interpretar et neguiteja. Les preguntes en clau futurista t'assetgen i potser per això fa uns dies no deixes de trencar qualsevol cosa. Estàs massa nerviosa i tot just et costa viure el present.

Però poc a poc tot va aclarint-se. T'has enamorat d'aquest lloc i ho admets. Bé, bé. Almenys tenim clara una cosa. T'agrada aquest teatre, t'agrada el decorat, la gent que hi treballa, els companys de feina... per què has de canviar?

T'adones que sense esperar-t'ho, has triat. De sobte veus els vidres de tota la casa bruts i durant mesos la por de trencar-los t'havia impedit netejar-los i t'havies resignat a veure la realitat que t'envoltava d'una manera distorsionada. Per fi ara t'has decidit a voler veure-hi i sense pors, com la guerrera marçal, has agafat els draps, els poals, el sabó... i has enllestit la difícil tasca d'afrontar-te al present, al demà i a tota la brutícia acumulada als cristalls.

Inèrcia (reescritura)

M'atreus i no sé què fa que camini cap a tu. Hi ha una força que em duu cap allà on descanses i somies. Hi ha una brisa marina que em mena al teu redòs on m'esperes. Hi ha una distància quilomètrica i voldria córrer, però divag a un ritme fatídic aliè a la meva voluntat. He deixat de qüestionar-me què faig. He deixat de reconèixer al meu nom. Desconec aquest paisatge nou que m'envolta i desconec aquest cos que ha deixat de demanar per sobreviure.

T'estim però me'n fot i començ a entendre que el que em satisfà -i necessit- és morir, només, una mica al teu costat cada dia.

Res important

Tenc unes ganes d'escriure que em desfaig. Tenc tantes ganes de dir, i tantes coses per contar, que no sé per on començar.

Necessit escriure que fa dies que sent com ja ha arribat l'estiu, que he posat les cortines blanques penjant al balcó, i que als vespres, deix les portes obertes. Ombres d'espelmes i olors d'ensems, música de jazz i el renou de la paella en fregir el peixet mentre no-fum cap cigarreta, confonen casa meva amb aquest carrer que gairebé ja no em pertany.

L'hivern s'ha acomiadat de mi sense avisar i m'ha deixat sola. Però no l'oblit ni l'odii per això -seria com culpar les roses de tornar musties; me'n resta, inexplicablement, l'olor, i això és el que compta. La primavera s'ha instal·lat a casa i no em deixa pensar en les coses diàries que encara he de fer, però m'hi vaig acostumant i ja li he agafat certa estima.

Començ a deixar passar les hores lentament, em prenc el temps que calgui per triar de què vull el gelat o quin llibre llegiré avui. No és estiu, però fa temps que visc en una altra estació de l'any i en una altra galàxia.

Seguesc treballant, complint amb els meus horaris, fent el dinar, el llit, estenent la roba, res important... O potser sí, potser hi ha una cosa especial. Com diu J.M.O.: t'estim com una boja i m'aguant.

Ana, o caracol i jo.

Et dedic, com tu em vas dedicar, totes les cançons d'amor que em cantaves. Ara tanca els ulls, fes-te caragolet i torna a passejar-te pel meu cos.
T'enyor, quan tornes?

Metamorfosi

He arrelat en aquesta illa i em sé aigua de la mar.

M'habita un aleteig constant de nervis al ventre, úter i melic marí. Sota l'aigua i sense escates, no puc pensar. A terra, el vent m'empeny i no puc fer més que adoptar la posició de biaix que tenen els arbres que resisteixen la tramuntana. Em recorr una sang estranya i l'expuls a poc a poc. Sent com si dins mi les aigües d'un torrent s'ho emportassin tot i esborrassin les vocals i consonants que em diuen. Perd la paraula. Em desfaig lentament i escolt els sorolls de la tempesta que guaita darrere aquest turó. Sent la fúria de les rumbades i ensum els esquitxos d'aigua salada que em mullen tota.

Necessitam morir per poder entendre

que és fugaç la rialla [...]

Però les arrels s'enfonsen tant que han traspassat l'illa i he begut del fons marí i he tastat la posidònia. Es fa fosc i resta només una P a la superfície.

M'hi aferr i surt a respirar.

Es fa el silenci. Torna la calma. El JO celebra la nova victòria.

Només algunes algues resten entre els dits dels peus i em recorden que m'estim massa aquesta terra i la mar, i que les muntanyes em fan vertigen. Però P em diu que en una vall hi té un solc preparat per a mi. M'ofereix una metamorfosi conjunta, un nou repte per a tots dos i la por apareix amenaçadora. Però jo, més forta i victoriosa per la batalla guanyada i amb una sang nova, venç la por i accept el repte: li dic que sí.

El que no necessit

No necessit de tu que em diguis que m'estimes i que ho faràs sempre, ni vull que em diguis que demà em telefonaràs, que em reserves diumenge horabaixa, i que si ara estiguessis amb mi m'abraçaries amb totes les teves forces.

El que vull i necessit és que m'estimis, que em telefonis ara i que em diguis que véns a abraçar-me tota la nit.

Llunes plenes

La sang s'altera per moments. El cor se'm vol eixir i el sent bategar a ritme de taquicàrdia. Sonen dins mi músiques selenites i som capaç d'enamorar-me cada minut, hora o segon de la mateixa persona o de moltes diferents al mateix temps.

Tu segueixes apareixent i desapareixent com a per art de màgia i alimentant el meu desig. Les dosis de tu em creen al·lucinacions, adicció i dependència i em neguiteja no saber mai la quantitat de què en puc disposar, ni com administrar-me-les en píndoles de records fins que tornis a aparèixer.
Esper que sigui la primavera perquè ara mateix vull tantes coses que em mor de ganes de fer-te l'amor més que mai i ara, sense llums ni espelmes, en aquesta habitació i també sota la lluna.

Tot i que no és tan rutinari...

Això. Un altre plaer quotidià, per bé que no tan diari com hauria de ser, és la roba néta. Estendre-la curosament és com pintar amb tèmperes i fer dibuixos sobre paper blanc. Si més no a F. Em sent com una nina petita i la síndrome Peter Pan s'apodera de mi mentre record l'esforç que havia de fer quan ma mare em manava que em cuidés de la rentadora.

Avui, en canvi, el sol i aquest poquet de ventet, em faciliten la feina, i aquest silenci amarat de l'olor de la roba néta i brisa marina, fan que, fins i tot fer dissabte, sigui un plaer.

Alegria

Sí, som feliç en la meva quotidianitat, però encara hi he d'afegir l'alegria que em provoca regar les plantes i flors del jardí quan el sol tot just despunta, la il·lusó que em fa perdre'm per la xarxa mentre gaudesc del berenar del matí, la màgia que sent quan em passeig per F. i vaig a comprar el pa al forn i trob na J. i parlam del mal temps a la mar, que si ara és temps d'oblades..., i en passar pel bar, dir a n'M. que "Quin Barça, tu!" i tornar a casa amb la senalla plena de verdura fresca, ous casolans, julivert de franc i una sensació de benestar més que agradable.
Tapar-me nua sota els llençols encara de franel·la, contemplar els primers estels darrere les cortines despassades, baixar les escales descalça, obrir les persianes, beure'm un suc amb gust de melicotó, dutxar-me de bon matí sense haver d'encendre el llum, veure'm la pell colrada, posar-me màniga curta, canviar per fi de jaqueta...
A la nit, un bany relaxant quasi a les fosques i un massatge amb olis aromàtics em recorden que no visc sola i imagin com deu ser el paradís si gairebé això és la glòria.

Rutines

Així i tot, seguesc la meva rutina. M'aixec puntualment a les set i mitja, em faig el cafè amb llet. Encenc l'ordinador. Esper trobar alguna cosa de tu i automàticament remir el mòbil per si apareix un bon dia, principesca!
Llegesc alguna cosa de literatura. Ara mateix n'Albert Sánchez Piñol m'alegra els matins i Joana E, migdies i moments ociosos. Em refugii en un món fictici per defugir d'aquest, massa real, sovint.
Mentrestant, m'interromp la lectura la curiositat de cercar qualque senyal de vida a l'altra banda de qualsevol de les pantalles de casa. Decebuda i inquieta encara no hi ets.
Quan arribes -per fi!- en poques paraules aconsegueixes que m'oblidi del cafè del migdia i em veig obligada a fumar per apagar l'excitació que allò que dius em provoca.
Més relaxada, pens que la meva quotidianitat és pensar-te i lluitar per no oblidar totes les obligacions de què em distreus dia a dia.

"Elogi de l'amor" de Miguel Esteves Cardoso

Miguel Esteves Cardoso - Expresso

Quero fazer o elogio do amor puro.
Parece-me que já ninguém se apaixona de verdade.
Já ninguém quer viver um amor impossível.
Já ninguém aceita amar sem uma razão.
Hoje as pessoas apaixonam-se por uma questão de prática.
Porque dá jeito.
Porque são colegas e estão ali mesmo ao lado.
Porque se dão bem e não se chateiam muito.
Porque faz sentido.
Porque é mais barato...
O amor transformou-se numa variante psico-socio-bio-ecologica de camaradagem.
A paixão, que devia ser desmedida, é na medida do possível.
O amor tornou-se uma questão prática.
O resultado é que as pessoas, em vez de se apaixonarem de verdade, ficam 'praticamente' apaixonadas.
Eu quero fazer o elogio do amor puro, do amor cego, do amor estúpido, do amor doente, do único amor verdadeiro que há.
Estou farto de conversas, farto de compreensões, farto de conveniências de serviço.
Já ninguém se apaixona?
Já ninguém aceita a paixão pura, a saudade sem fim, a tristeza, o desequilíbrio, o medo, o custo, o amor, a doença que é como um cancro a comer-nos o coração e que nos canta no peito ao mesmo tempo?
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor não é para ser uma ajudinha.
Não para ser o alívio, o repouso, o intervalo, a pancadinha nas costas, a pausa que refresca, o pronto-socorro da tortuosa estrada da vida...
Para onde quer que se olhe, já não se vê romance, gritaria, maluquice, facada, abraços, flores.
O amor fechou a loja.
Foi trespassada ao pessoal da pantufa e da serenidade.
Amor é amor, é essa beleza, é esse perigo.
O nosso amor não é para nos compreender, não é para nos ajudar, não é para nos fazer felizes. Tanto pode como não pode.
Tanto faz.
È uma questão de azar.
O nosso amor não é para nos amar, é para nos levar de repente ao céu, a tempo ainda de apanhar um bocadinho de inferno aberto.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor puro não é um meio, não é um fim, não é um principio, não é um destino.
O amor não se percebe.
Não dá para perceber.
O amor é um estado de quem o sente.
O amor é a nossa alma, é a nossa alma a desatar.
A desatar a correr atrás do que não sabe, não apanha, não larga, não compreende.
O amor é uma verdade.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor é mais bonito que a vida.
A vida que se lixe.
Num momento, num olhar, o coração apanha-se para sempre.
Ama-se alguém.
Por muito longe, por muito difícil, por muito desesperadamente q seja...
O coração guarda o que se nos escapa das mãos.
E durante o dia e durante a vida, quando não esta lá quem se ama, não é ela que nos acompanha - é o nosso amor, o amor que se lhe tem.
Não é para perceber, é sinal de amor puro não se perceber, amar é não se ter, querer e guardar a esperança, doer sem ficar magoado, viver sozinho, triste, mas mais acompanhado do q quem vive feliz.
Não se pode ceder.
Não se pode resistir.
Não se pode fugir.
A vida é uma coisa, o amor é outra.
A vida dura a vida inteira, mas só o amor puro pode fazer valê-la.

Eu e tu http://escuridaozinhas.blogspot.com/ : -Posto isto...nada mais tenho a acrescentar.
Baraula: -Eu, tampouco.

Cadascú al seu lloc

Bufa de Tramuntana. La mar entra amb força. Anit he somiat. La mir i sembla embarassada. Això, fa dies que ho pens.
Patesc encara l'obstrucció d'ahir.
Les ones, una darrere l'altra, corren a estimbar-se una i altra vegada contra la mateixa pedra.
Jo seguesc tan tossuda com sempre i top, insistent, amb la roca que no foradaré mai.
Aquest bloc ha decidit com ser per mi. El vull més alegre i em treu les cabòries que no dic a ningú mai.

Mentrestant, visc al límit. Dissabte eren llengües, mans, carícies, besos, rajos de colors, ritmes de cançons i perfums de fruites fresques tot el que m'encisava. Ballar fins veure sortir el sol va significar ficar-me al llit amb tu i demanar-te l'orgasme definitiu que em fes pujar al cel sense pedalar i en bicicleta. Ara, dilluns de fer feina, encara no sé com desempallegar-me dels records que fan que et revisqui constantment i noti la teva absència. Ningú et substitueix i tens guardat el teu seient per quan vulguis tornar.
Però contra les Penèlopes, ja ho veus, visc i vaig fent per no perdre el temps mentre t'esper.

ABC

Avui no parlaré de tu. Encara que volgués, no ho podria fer. No parlaré de Tu, ni de mi, ni de nosaltres. Tenc tantes coses a dir que se m'obstrueixen totes les vocals en un nus indesxifrable i no vénen a mi ni les consonants ni les paraules.

Avui no puc parlar de tu, ni d'ella, ni d'ell ni de vosaltres. Avui parlar m'és impossible. Només puc dir, cridar i divagar entre mots que no volen dir res. Cantar qualsevol cançó m'ajuda a recordar el llenguatge que et fa ser com ets.

Avui he pelat una ceba i fingit que ja no t'enyor.

When I miss you

Et seré sincera. Normalment pens en tu dues o tres vegades al dia. Això és una vegada al matí i una al migdia, i/o una a l'horabaixa i una al vespre. Clar que hi hauríem de sumar tots els matins i gairebé cada vespre quan me'n vaig al llit. Però llevat d'això, res més. Ja ho veus, pens en tu de manera intermeitent. Res seriós. Vas i véns. Quan véns, t'estàs amb mi uns escassos minuts, potser segons, i quan t'en vas, ho fas per per hores.
Ara bé, així i tot, em passa que qualque dia, algun molt de tant en tant, pens en tu més del compte i em passa que t'enyor -and when I miss you, how I miss you! Oh! Oh! Avui, per exemple, a les 15:09 en punt, ha fet més de 24 hores -o 48 o 60- que no he deixat de pensar en tu... No saps les vegades que he donat gràcies al cel que aquesta vegada m'hagi passat en vacances!

"Llueve a cántaros en mi corazón" Gioconda Belli

Plou i jo tenc ganes de veure't i sentir-te respirar, escoltar els batecs del teu cor i estar-me així, contemplativa, fins que el desig digui prou, i agafar-te llavors ben fort, tant com si volgués menjar-te tot, i ficar-te ben endins de mi i portar-te així sempre en mi. Deixar de voler-te, oblidar que és desitjar-te i mai més enyorar-te.

Ganes de ballar

No tenc paraules però sí música i moltes ganes de ballar. Em compromet a assumir el ritme i ser més salvatge... Que sonin trompetes, baixos i bateries... De primer, piano-piano i a poc a poc que augmenti el ritme insidiosament però lenta. Vull música que m'inciti a moviments sinuosos, sensuals i sutils... i vull moure'm com una moixeta qualsevol de les que hi ha per F. S'acosten a tu i s'autoacaricien. M'ajuntaré a la seva festa -la felina- i ocuparé la plaça del poble com fan els moixos de per aquí. Els he observat durant molt temps. Sé com fer servir la màgia. Jo seré de pèl-roig; tu, gris de retxes negres. En veure'ns, et sorprendràs i ens encalçarem tota la nit i mentre duri l'encanteri només tu i jo sabrem que podem fer l'amor enmig del carrer sense represàlies. Tendrem ganes de ballar per tots els racons que trobem -o dins un cotxe amb una mar sense calma o enmig d'un taller qualsevol en horari de 5 a 7. Ens despullarem de prejudicis i ens descobrirem els secrets i ens confessarem les nostres fantasies. Em llevaràs només el jersei lentament -o potser no tant- i jo t'acariciaré el pèl. Em besaràs tota i ballaràs per a mi al ritme que et marqui la música i, mentre esperam l'arribada de l'èxtasi, ens creurem eterns i tigres enmig d'aquesta selva.
En despertar, només recordaràs haver ballat -per a mi i en posició horitzontal- i a la boca tendràs un regust de nit, líquens, llengua i sexe i riuràs sense saber quina moixa de totes t'ha duit fins a la lluna on hauràs deixat els calçotets.
Així, doncs, vols ballar amb mi ara que comença a ploure i no tenc paraigües?

El traç que ens delimita

Ara que vénen les vacances i torn a casa, no em mouria per res d'aquesta illa que m'atrapa.
M'hi estic alienant i em deix abraçar dòcilment. Em faig aigua, roca, duna i penyalar; marçaliana poeta. Se'm dibuixen tots els colors de la mar i sé que no n'he de poder fugir. Lluit contra les ones i som una embarcació a la deriva. La meva gesta és no deixar-me assimilar per aquesta terra ara que s'acosta l'hora d'allunyar-me'n i que, potser per això, em pot el desig de viure-la més, endinsar-m'hi i transformar-m'hi... Però se'm fonen tots els dits de la mà sols de tocar-la i el pensament la recorr de nord a sud i mar endins... Visc entre contradiccions i el problema és que ja no sé si tota jo som illa o algú que respon al meu nom. Potser, però, no n'hi ha per tant, i la realitat parla per si sola. Ens pareixem més del que sembla: no ens delimiten els mateixos confins?

Fam

Tinc unes ganes de tu que si no et dic no te m'acabes. En tindria, de tu, per a tota la nit i no en quedaria mai satisfeta. T'imploraria, una vegada més, reconèixer els teus plaers més amagats. Et suplicaria, per pura golafreria, una darrera cullerada que, prou que me'n cuidaria, mai fos l'última.
Si no et dic sé que te'm quedaràs tan dins meu que no hi haurà manera de desfer-me de la indigestió que pot causar-me l'empatx que de tu puc arribar a tenir. Però ara tinc fam i tot el que em recomanin es girarà en contra de mi. Obrir la nevera i cercar-hi les confitures que més m'agraden no és la solució, ni la xocolata desfeta que he posat a escalfar mentre imagino mullar-hi els dits i portar-me'ls a la boca; del tot insuficient.
Quan dic que tinc fam, és que en tinc i prou, i estic ressignada a tenir-ne fins no haver quedat sedolla, plena i empatxada de tu.