Momentànies

Res més.

El meu petit univers

Bé, diguem que vaig canviar de camí; diguem que vaig prendre una decisió encertada, per bé que no sabia cap on em duria exactament; diguem que vaig triar les parets seques a les línies blanques i discontínues de l'asfalt; diguem que vaig preferir els revolts a la rectitud. I ara em perd per ullastres i mates llentiscleres, camps erms i conreats, casetes de fora vila i cavalls blancs alats -que em recordaran eternament a tu.
Em perd i retrob contínuament en el meu univers i no sé on arribaré però sí tenc més clar el que cerc, tot i que de moment em mogui en espiral i en una sola direcció.
Ara és el que em ve de gust, així com escoltar aquesta cançó que desgasta cada dia el meu radiocasset, a tot volum i amb la meva veu de rerefons. Segur que no et sorprèn perquè saps que som de les que canten a la dutxa, te'n recordes?

Darrere la porta

Per por d'equivocar-te, compres un llibre que ja has constatat que no té, i evites aquell diàleg incòmode que ve a dir -No t'agrada? -Sí, sí, però ja el tenc... O simplement veus que no has endevinat ni de bon tros els seus gustos... I això sempre t'ha fet sentir petita i inferior.
Però bé, ara vas a tir segur així que penses "Pots venir quan vulguis. Gairebé ja ho tenc tot a punt: la gelera plena, les bombetes de colors arreglades i penjades, el suc de taronja per demà al matí, les classes preparades, les feines del banc fetes, la roba neta., el llibre embolicat.. Pica, de totes maneres, abans d'entrar a la porta; restarà tancada perquè vull poder decidir en el darrer moment ser o no a casa. El llibre que t'he comprat a mi també m'agrada."

Interpretació

-Sí, ja estic. Podem començar.

[S'obre el teló i t'adones que l'escenari és el mateix, llevat d'alguna cadira canviada de lloc i el color càlid que fa ara la lampadeta de la taula de fusta; els vells actors vénen a saludar-te i aprofiten per dir-te que s'estan a una altra sala, i que sort; mires amb recel el que t'envolta i hi ha noves cares i nous diàlegs que aprendràs gustosament -ja ho saps, t'ho diu el cor.
Diumenge, però, és una obra que t'espanta perquè no t'agrada sentir com impacta enmig del silenci el soroll insistent de les campanes de l'església, que criden anar a missa, com si això fos l'únic divertiment de masses a fer en el dia del senyor i aquí.
Però això ara és igual. El que compta és que per fi romps el silenci i, sorpresa de la sonoritat de les teves paraules, tornes pronunciar el teu nom i decideixes improvisar el teu nou paper tot imaginant-se ser Anita Ekberg a La dolce vita. De sobte rius i encuriosida et demanes qui serà el teu Marcello Mastroianni que vendrà a banyar-se amb tu a la Fontana de Trevi.]

Vacances, lectures i parèntesis

Primer de tot em disculparé per no haver donat senyals de vida durant tant de temps. La veritat, ho tenia pendent, però la falta d'una bona connexió cada vegada que em venien ganes d'escriure va fer retardar el moment.

La veritat és que just ara acab de llegir El meu amor Sputnik, de Haruki Murakami, i crec que duc un total de més de mil pàgines llegides durant aquest estiu (quatre llibrets). Ara que faig el recompte vagament, pens que he duit un ritme de lectura poc habitual en mi i que he gaudit com una nina petita... M'ho he passat genial trobant moments a deshores, llocs insospitats i companys de viatge que m'han deixat fer-ho. Realment, un gust. Ara ja fris de començar-ne un altre, mentre estigui així de vacances, i esperant una telefonada que em digui que em donen feina vés a saber on.

De moment un deix amb una cançó que fa estiu, estiuenca, vaja, i que em recorda que som més feliç que un gínjol... que no em bec els cafès sola, que em sent més jo que mai i que us enyor a tots igual, però amb alegria. I dic a tots -i totes-, gats i gossos.

Si un dia...

Si un dia plou la tristesa, i un matí com aquest venteja la indecisió, i no sé d'on bufa,

jo, que som d'aquí de tota la vida, empeltada de terres de més enllà,

però amb les arrels ben profundes arran de mar i 12 kilòmetres endins,

jo, dic, decidesc que avui sí, que avui t'enyoraré, i demà ja ho veurem,

perquè ahir no gens,

i ara, ara no tant, però fa unes hores molt.

Jo, que un dia com aquest som com a poca cosa,
i com una tortugueta vaig fent a poc a poc la meva via,
avui no sé la meitat de les coses que normalment tenc clares,
i tot se'm presenta com a grans dilemes a resoldre,
i que no vull,
que no puc resoldre enmig de tanta boira,
que ahir era lluna plena i com si no.


Jo, que em passeig feliç per la corda fluixa,
observ la gent i crec que visc en un dels pobles que més xerra de la gent.
I jo som la gent, i em deman què diran de mi.
I pens que tenc sort de viure de manera intermitent en aquesta F.,
que sortir fora -hi ha un dins?- et fa veure les coses des d'una altra perspectiva.
I aquí, la gent, sempre ho té molt clar,
i jo no vull enfadar-m'hi, però,

i faig sovint d'advocada del dimoni...
i no sé si m'acab de trobar bé en aquest paper.

Jo, que fa dos dies que tenc internet i deix de sentir-me aïllada,
aprofit per contrastar les notícies, quotidianitats i complicitats,
i veure si m'has dit res;
llegir si m'enyores o encara m'estimes;
i amb una certa alegria -i una mica de tristesa- veig que no,
i dissimul, com si així les coses fossin més fàcils,
que demà seré una dona més forta i que tornaré al bar sola

i que llegiré el diari sense tu

però pensant-hi i volent que venguis a beure't el cafè amb llet que t'he demanat

i que fa dos dies que em bec per tu quan es refreda.

Abraçar-te

Si veiessis el que he escrit fins ara et riuries de mi. Tot eren excuses per aconseguir escriure que vull abraçar-te aquesta nit. Que vull que sentis que t'abraçaré quan t'adormis i que no me n'aniré aquesta vegada quan t'hagis adormit, que quedaré tota la nit al teu costat perquè vull tornar a fer-ho i perquè vull només això, dormir abraçada a tu, i tenir el plaer de sentir una altra vegada els teus braços abraçant-me a mi i amb força.

Una closa felicitat

He ballat tota la nit una dansa estranya i m'he aixecat empesa per un desig i he pujat la muntanya amb una necessitat que no sabria dir.

I ha estat avui quan ho he plorat tot. Sense adonar-me he sentit que sentia, que tenia sang a les venes i que sanglotava sense saber per què ni control. Res en especial i tot. I sí, m'he sorpresa abraçant-me els genolls i tota jo. He entès que em tancava en una closa i petita felicitat momentània. Un ara. Un per fi.
Al meu racó no he verbalitzat ni pensat cap frase, cap imatge, cap idea ni concepte. Cap persona. Només he sentit i he plorat.
Ho he plorat tot: l'alegria de viure, l'alegria d'estar amb Tu -i tu-, la d'estar aquí, la família, els amics, les tan bones amistats que m'han rodejat enguany, l'estiu i la primavera. He plorat l'hivern, el pare i ma mare, la distància i l'apropament. Ho he plorat tot. He plorat els morts i he plorat els vius, tots. La germana i n'M. He plorat el dia a dia, la feina i la felicitat, el coratge, la pena i la desesperació. He plorat la sort i la desgràcia, el destí i la voluntat. He plorat el present i el futur... I sí, ho he plorat tot -o gairebé tot. Els anys passats, els darrers 8, els dels 18, les hores més recents que he passat amb tu... He plorat les noves R., M. i T., que m'han omplert de bons moments l'equipatge de tornada. He plorat les hores amb l'E. i n'A, totes les amistats d'F. Les tardes amb Y. oceànica.
He plorat el que tenc, el que voldria i no tendré i el que lluit per tenir. He plorat aquesta terra, aquesta illa i la llengua i les paraules que mai aprendré. I finalment m'he plorat tota. He plorat no estar amb tu, he plorat enyorar-te i també he plorat no necessitar-te.
Ho he plorat tot davant de la gent i entre la gent. He plorat les mans amigues i les desconegudes, les que hi són i hi seran sempre encara que faci anys que no vues ni sents ni vius, com M. que avui no es veia des del T.; com tu, que de vegades hi ets però no.
I m'he aixecat i he notat la carn ella, el cos tot, alleugerit i flexible... i m'han vengut unes ganes enormes i irrefrenables d'abraçar-ho tot. Abraçar els ullastres i les mates, abraçar les pedres i sentir descalça la terra.
I es veu que ho he fet. Que he abraçat figueres, herbetes i arbres, que m'he obert a la terra, que li he obert els braços i abraçada tota, i que li he rigut. I ho record ara no amb una closa felicitat, sinó amb una alegria oberta que tenc ganes de compartir. Una alegria mesurable, a la meva mida. Una felicitat calma i esperançadora.

I...

Potser no t'ho penses, però jo també duc sang a les venes i plor i patesc i enyor i sent i...
I no deixaré que em vegis derrotada. Per això ballaré dibuixant línies corbes i espirals i sentint el pes d'aquest cos que vaig fent-me meu a poc a poc. Em refugiaré en mi mateixa: cos expressiu, cos que parla i que diu. El sents? El veus? Dibuixa aiguavessos, m'abraça tota i es revincla tot. S'estremeix, es fa petit i es reclou en si mateix.
La pell es tiba, el JO parla i conversam com si estiguéssim d'acord en tot.
-I tu, què vols?
-I tu, què fas?
Cercam recés per a la reflexió i decidim quedar-nos immòbils. Potser no ens anirà malament deixar-nos dur pel ritme i aixecar-nos a poc a poc, sense presses, com aquestes hores que semblen eternes i que no passen.
Faig temps com una idiota davant l'ordinador perquè no tenc son per anar-me'n al llit i perquè sé que no vull fer-ho sola.

Etapes i decorats

Ja has passat un altre hivern i comences a veure el "the end" darrere les cortines vermelles d'aquest decorat que han muntat expressament per a tu. Has estat la protagonista de l'obra, la princesa encantada, l'actriu sense nom i amateur que s'ha arriscat a interpretar un paper que no havia estat escrit per a ella. Has viscut, segurament, una vida que no era la teva, però n'has extret tantes coses bones, que ara et costa retornar a la realitat i cercar, sense èxit, el príncep blau que t'ha acompanyat durant tant de temps -sí, aquell príncep a qui havies matat tantes vegades a la universitat, per teories feministes o perquè sempre t'has sentit republicana, però això ara és igual.

Estàs a punt d'acabar una altra etapa i l'angoixa de saber quina serà la propera obra a interpretar et neguiteja. Les preguntes en clau futurista t'assetgen i potser per això fa uns dies no deixes de trencar qualsevol cosa. Estàs massa nerviosa i tot just et costa viure el present.

Però poc a poc tot va aclarint-se. T'has enamorat d'aquest lloc i ho admets. Bé, bé. Almenys tenim clara una cosa. T'agrada aquest teatre, t'agrada el decorat, la gent que hi treballa, els companys de feina... per què has de canviar?

T'adones que sense esperar-t'ho, has triat. De sobte veus els vidres de tota la casa bruts i durant mesos la por de trencar-los t'havia impedit netejar-los i t'havies resignat a veure la realitat que t'envoltava d'una manera distorsionada. Per fi ara t'has decidit a voler veure-hi i sense pors, com la guerrera marçal, has agafat els draps, els poals, el sabó... i has enllestit la difícil tasca d'afrontar-te al present, al demà i a tota la brutícia acumulada als cristalls.

Inèrcia (reescritura)

M'atreus i no sé què fa que camini cap a tu. Hi ha una força que em duu cap allà on descanses i somies. Hi ha una brisa marina que em mena al teu redòs on m'esperes. Hi ha una distància quilomètrica i voldria córrer, però divag a un ritme fatídic aliè a la meva voluntat. He deixat de qüestionar-me què faig. He deixat de reconèixer al meu nom. Desconec aquest paisatge nou que m'envolta i desconec aquest cos que ha deixat de demanar per sobreviure.

T'estim però me'n fot i començ a entendre que el que em satisfà -i necessit- és morir, només, una mica al teu costat cada dia.

Res important

Tenc unes ganes d'escriure que em desfaig. Tenc tantes ganes de dir, i tantes coses per contar, que no sé per on començar.

Necessit escriure que fa dies que sent com ja ha arribat l'estiu, que he posat les cortines blanques penjant al balcó, i que als vespres, deix les portes obertes. Ombres d'espelmes i olors d'ensems, música de jazz i el renou de la paella en fregir el peixet mentre no-fum cap cigarreta, confonen casa meva amb aquest carrer que gairebé ja no em pertany.

L'hivern s'ha acomiadat de mi sense avisar i m'ha deixat sola. Però no l'oblit ni l'odii per això -seria com culpar les roses de tornar musties; me'n resta, inexplicablement, l'olor, i això és el que compta. La primavera s'ha instal·lat a casa i no em deixa pensar en les coses diàries que encara he de fer, però m'hi vaig acostumant i ja li he agafat certa estima.

Començ a deixar passar les hores lentament, em prenc el temps que calgui per triar de què vull el gelat o quin llibre llegiré avui. No és estiu, però fa temps que visc en una altra estació de l'any i en una altra galàxia.

Seguesc treballant, complint amb els meus horaris, fent el dinar, el llit, estenent la roba, res important... O potser sí, potser hi ha una cosa especial. Com diu J.M.O.: t'estim com una boja i m'aguant.

Ana, o caracol i jo.

Et dedic, com tu em vas dedicar, totes les cançons d'amor que em cantaves. Ara tanca els ulls, fes-te caragolet i torna a passejar-te pel meu cos.
T'enyor, quan tornes?

Metamorfosi

He arrelat en aquesta illa i em sé aigua de la mar.

M'habita un aleteig constant de nervis al ventre, úter i melic marí. Sota l'aigua i sense escates, no puc pensar. A terra, el vent m'empeny i no puc fer més que adoptar la posició de biaix que tenen els arbres que resisteixen la tramuntana. Em recorr una sang estranya i l'expuls a poc a poc. Sent com si dins mi les aigües d'un torrent s'ho emportassin tot i esborrassin les vocals i consonants que em diuen. Perd la paraula. Em desfaig lentament i escolt els sorolls de la tempesta que guaita darrere aquest turó. Sent la fúria de les rumbades i ensum els esquitxos d'aigua salada que em mullen tota.

Necessitam morir per poder entendre

que és fugaç la rialla [...]

Però les arrels s'enfonsen tant que han traspassat l'illa i he begut del fons marí i he tastat la posidònia. Es fa fosc i resta només una P a la superfície.

M'hi aferr i surt a respirar.

Es fa el silenci. Torna la calma. El JO celebra la nova victòria.

Només algunes algues resten entre els dits dels peus i em recorden que m'estim massa aquesta terra i la mar, i que les muntanyes em fan vertigen. Però P em diu que en una vall hi té un solc preparat per a mi. M'ofereix una metamorfosi conjunta, un nou repte per a tots dos i la por apareix amenaçadora. Però jo, més forta i victoriosa per la batalla guanyada i amb una sang nova, venç la por i accept el repte: li dic que sí.

El que no necessit

No necessit de tu que em diguis que m'estimes i que ho faràs sempre, ni vull que em diguis que demà em telefonaràs, que em reserves diumenge horabaixa, i que si ara estiguessis amb mi m'abraçaries amb totes les teves forces.

El que vull i necessit és que m'estimis, que em telefonis ara i que em diguis que véns a abraçar-me tota la nit.

Llunes plenes

La sang s'altera per moments. El cor se'm vol eixir i el sent bategar a ritme de taquicàrdia. Sonen dins mi músiques selenites i som capaç d'enamorar-me cada minut, hora o segon de la mateixa persona o de moltes diferents al mateix temps.

Tu segueixes apareixent i desapareixent com a per art de màgia i alimentant el meu desig. Les dosis de tu em creen al·lucinacions, adicció i dependència i em neguiteja no saber mai la quantitat de què en puc disposar, ni com administrar-me-les en píndoles de records fins que tornis a aparèixer.
Esper que sigui la primavera perquè ara mateix vull tantes coses que em mor de ganes de fer-te l'amor més que mai i ara, sense llums ni espelmes, en aquesta habitació i també sota la lluna.

Tot i que no és tan rutinari...

Això. Un altre plaer quotidià, per bé que no tan diari com hauria de ser, és la roba néta. Estendre-la curosament és com pintar amb tèmperes i fer dibuixos sobre paper blanc. Si més no a F. Em sent com una nina petita i la síndrome Peter Pan s'apodera de mi mentre record l'esforç que havia de fer quan ma mare em manava que em cuidés de la rentadora.

Avui, en canvi, el sol i aquest poquet de ventet, em faciliten la feina, i aquest silenci amarat de l'olor de la roba néta i brisa marina, fan que, fins i tot fer dissabte, sigui un plaer.

Alegria

Sí, som feliç en la meva quotidianitat, però encara hi he d'afegir l'alegria que em provoca regar les plantes i flors del jardí quan el sol tot just despunta, la il·lusó que em fa perdre'm per la xarxa mentre gaudesc del berenar del matí, la màgia que sent quan em passeig per F. i vaig a comprar el pa al forn i trob na J. i parlam del mal temps a la mar, que si ara és temps d'oblades..., i en passar pel bar, dir a n'M. que "Quin Barça, tu!" i tornar a casa amb la senalla plena de verdura fresca, ous casolans, julivert de franc i una sensació de benestar més que agradable.
Tapar-me nua sota els llençols encara de franel·la, contemplar els primers estels darrere les cortines despassades, baixar les escales descalça, obrir les persianes, beure'm un suc amb gust de melicotó, dutxar-me de bon matí sense haver d'encendre el llum, veure'm la pell colrada, posar-me màniga curta, canviar per fi de jaqueta...
A la nit, un bany relaxant quasi a les fosques i un massatge amb olis aromàtics em recorden que no visc sola i imagin com deu ser el paradís si gairebé això és la glòria.

Rutines

Així i tot, seguesc la meva rutina. M'aixec puntualment a les set i mitja, em faig el cafè amb llet. Encenc l'ordinador. Esper trobar alguna cosa de tu i automàticament remir el mòbil per si apareix un bon dia, principesca!
Llegesc alguna cosa de literatura. Ara mateix n'Albert Sánchez Piñol m'alegra els matins i Joana E, migdies i moments ociosos. Em refugii en un món fictici per defugir d'aquest, massa real, sovint.
Mentrestant, m'interromp la lectura la curiositat de cercar qualque senyal de vida a l'altra banda de qualsevol de les pantalles de casa. Decebuda i inquieta encara no hi ets.
Quan arribes -per fi!- en poques paraules aconsegueixes que m'oblidi del cafè del migdia i em veig obligada a fumar per apagar l'excitació que allò que dius em provoca.
Més relaxada, pens que la meva quotidianitat és pensar-te i lluitar per no oblidar totes les obligacions de què em distreus dia a dia.

"Elogi de l'amor" de Miguel Esteves Cardoso

Miguel Esteves Cardoso - Expresso

Quero fazer o elogio do amor puro.
Parece-me que já ninguém se apaixona de verdade.
Já ninguém quer viver um amor impossível.
Já ninguém aceita amar sem uma razão.
Hoje as pessoas apaixonam-se por uma questão de prática.
Porque dá jeito.
Porque são colegas e estão ali mesmo ao lado.
Porque se dão bem e não se chateiam muito.
Porque faz sentido.
Porque é mais barato...
O amor transformou-se numa variante psico-socio-bio-ecologica de camaradagem.
A paixão, que devia ser desmedida, é na medida do possível.
O amor tornou-se uma questão prática.
O resultado é que as pessoas, em vez de se apaixonarem de verdade, ficam 'praticamente' apaixonadas.
Eu quero fazer o elogio do amor puro, do amor cego, do amor estúpido, do amor doente, do único amor verdadeiro que há.
Estou farto de conversas, farto de compreensões, farto de conveniências de serviço.
Já ninguém se apaixona?
Já ninguém aceita a paixão pura, a saudade sem fim, a tristeza, o desequilíbrio, o medo, o custo, o amor, a doença que é como um cancro a comer-nos o coração e que nos canta no peito ao mesmo tempo?
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor não é para ser uma ajudinha.
Não para ser o alívio, o repouso, o intervalo, a pancadinha nas costas, a pausa que refresca, o pronto-socorro da tortuosa estrada da vida...
Para onde quer que se olhe, já não se vê romance, gritaria, maluquice, facada, abraços, flores.
O amor fechou a loja.
Foi trespassada ao pessoal da pantufa e da serenidade.
Amor é amor, é essa beleza, é esse perigo.
O nosso amor não é para nos compreender, não é para nos ajudar, não é para nos fazer felizes. Tanto pode como não pode.
Tanto faz.
È uma questão de azar.
O nosso amor não é para nos amar, é para nos levar de repente ao céu, a tempo ainda de apanhar um bocadinho de inferno aberto.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor puro não é um meio, não é um fim, não é um principio, não é um destino.
O amor não se percebe.
Não dá para perceber.
O amor é um estado de quem o sente.
O amor é a nossa alma, é a nossa alma a desatar.
A desatar a correr atrás do que não sabe, não apanha, não larga, não compreende.
O amor é uma verdade.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor é mais bonito que a vida.
A vida que se lixe.
Num momento, num olhar, o coração apanha-se para sempre.
Ama-se alguém.
Por muito longe, por muito difícil, por muito desesperadamente q seja...
O coração guarda o que se nos escapa das mãos.
E durante o dia e durante a vida, quando não esta lá quem se ama, não é ela que nos acompanha - é o nosso amor, o amor que se lhe tem.
Não é para perceber, é sinal de amor puro não se perceber, amar é não se ter, querer e guardar a esperança, doer sem ficar magoado, viver sozinho, triste, mas mais acompanhado do q quem vive feliz.
Não se pode ceder.
Não se pode resistir.
Não se pode fugir.
A vida é uma coisa, o amor é outra.
A vida dura a vida inteira, mas só o amor puro pode fazer valê-la.

Eu e tu http://escuridaozinhas.blogspot.com/ : -Posto isto...nada mais tenho a acrescentar.
Baraula: -Eu, tampouco.